Ernesto és el forner. A les sis del matí acudeix al lloc, prepara les botelles, obri el gras butà, pren la metxa i encén el forn. Un forn xicotet, això sí. A dintre posa vidre casco i un poc del bo. Ha de fondre de quatre a cinc hores a una temperatura al voltant dels 1.000 graus centígrads. Això en hivern va molt bé, en estiu no tant.
Vicent és el collidor, també ho fa César, de vegades. Rodant la canya amb suavitat, quan el vidre està fos, trau de dintre del forn un bolic calent, que pot estar a uns 800 graus. El treballa, un poc, en el broc o en la mabre, segons la peça, també, mulla el pilot en els colors, bufa un poc i li’l passa al mestre.
Ramón, Ramón Micó, porta seixanta anys treballant el vidre. Ara és l’oficial, l’artesà, el mestre vidre. De la seua mà, i de la seua ment, dibuixa, forma, esculpeix en vidre gatets, sargantanes, serps, cavallets, ànecs, setrilleres, porrons, etc. Tot a l’aire. Pot ser alguna de les peces que tinga vostè a sa casa estiga feta per ell. N’haurà fet milions.
Ximo, és l’arrematador, també cull el vidre per a les parts menudes: anses, becs. Obri i tanca el motle. Carreja l’arca, porta les peces a la mufla. Espinya el vidre de les canyes. I ens ofereix unes bones explicacions.
Tots ells estan coordinats per Victorio. Victorio Cebrián és l’encarregat d’aquesta plaça. L’alma mater. No és senzill, cadascú ha de executar amb perfecció la seua tasca. Ell mana, dirigeix i coordina a tot lo món. Fins i tot quan s’ha d’esmorzar.
Tot això passa a l’Olleria, a un racó de la Casa Santonja // Palau dels Marau l’últim dissabte de cada mes. Un museu en viu. Per unes hores, torna l’activitat vidriera de la mà d’uns entusiastes. Uns enamorats del seu ofici, potser cosa difícil en els temps que corren. El vidre, a l’Olleria ha suposat un estil de vida, una manera de ser, d’estar al món. Per això, aquests amics procuren que no s’apague mai la flama del forn.