Añadir El Periodico de Aquí como fuente preferida de Google de forma gratuita.
L’arribadadel mes de setembre ho canviava tot. Marcava el començament de lesfestes a Canet. Sembla que hi havia ganes de festejar i oblidar-hotot. Potser perquè la tristor vivia al carrer pels afusellamentsrecents d’alguns veïns, com el de fonedor Román, i sobretotperquè es passava molta gana. Malgrat l’alegria que tenien eixe1941 per fer festa, fou un any desgraciat per al municipi. Les festeshavien acabat sobtosament ahir. Ningú no ho esperava però fou així.
Aquellmatí Tonet era a la platja. A les cases es netejava. Tot erasolitari al carrer, encara que ja feia hores que s’havia alçat elsol. Per les finestres s’escapava la música de la ràdio. JoaquínRomero cantava “Se va el caimán”. El xiquet va anar a la marperquè no trobà cap amic. Allí sempre es divertia. S’haviaquedat a casa amb elgermà, ja que la família havia eixit aValència per vore que passava amb el tio Miquel. L’havien detingutla nit anterior amb 9 jóvens més. Amb ells estava l’alcalde, elsenyor Pedro, el qual intentava ajudar-los. En arribar a l’arena,es disposà a construir un castell. Al moment, hi va arribar unaxica. Portava roba estiuenca però no anava en banyador. Darrere, acerta distància, es trobava la tata.En vore aquell monument s’acostà a Tonet. Li preguntà si podiajugar. Ell estranyat, per no conéixer-la, va dir que sí. Abandonàel lloc acceleradament per preguntar a la seua cuidadora si lideixava jugar amb aquell xic. Li digué que podia fer-ho. De seguidaes trobaren prop. Ella descarregà un poal i unes pales que duia enun cabasset. Tonet s’alegrà perquè no tenia més que les seuesmans per a realitzar la construcció. Decidiren d’eixamplar lestorres, ara que n’eren dos i tenien cert instrumentalespecialitzat. La xiqueta, de nom Violeta, li va preguntar quancomençaven l’escola. Ell va dir que no ho sabia. No hi anava molta l’aula del mestre Rosendo perquè, com que l’edifici s’haviaenfonsat en guerra, estaven en un local reduït. Quasi no hi cabien ies preferia ajudar el pare al camp. “Don” Aurelio, el rector, elsdeia que, si no anaven a escola, se’ls apareixeria el dimoni pelcarrer; però no li feien massa cas. Tenien raons més importants perno escoltar-lo. Per exemple plantar els moniatos amb els qualsmenjaven cada dia. Violeta li va dir que al carrer no hi havia ningú.Per eixa raó havien vingut allí. Tonet va dir que anit va passar unassumpte molt gros al poble. Els veïns, per celebrar les festes,havien preparat unes vaquetes. La comissió havia aconseguit diners iel festeig semblava anava a estar molt exitós. Però elsorganitzadors no pensaren que calia demanar permís governatiu. Aixíque quan estaven rodant per la plaça de l’Església s’hipresenta la Guàrdia Civil. El festeig es va detindre. Manaren alramader que tancara els animals. Van cridar els membres de lacomissió al mig del recinte i se’ls emportaren empresonats. Laplaça es va quedar muda. Vore com se n’anaven a la presó vadeixar-los sense paraules. Tots tornaren a les cases amb por idesolació.
En fer-se de dia, li contava a Violeta, les personess’ajuntaren a la plaça per comentar el que havia passat. Elsfamiliars dels empresonats havien partit a València per conéixer lapena que els anaven a imposar. Deien que la multa seria de 250pessetes. El veïnat, ja estava arreplegant diners per a ajudar-los.Es pensava que quasi segur que estarien més de 15 dies a la presó.Amb eixes notícies oficioses, l’Ajuntament havia manat desuspendre el ball programat i la cursa de bicicletes. Després decontar-li-ho, Tonet li va preguntar a Violeta d’on era. Contestàque de Jaén, encara que com son pare era guàrdia civil estavendestinats des de feia poc. A Tonet no li resultava familiar la cara.La xiqueta va dir que no sabia res del que havia passat anit peròque son pare havia estat fora i amb molta faena. En aquell instant latata va cridar-la. Feia massa sol per a la seua pell. Tonet tambécaminà cap al poble. Passaren els anys. Els bous tornaren a ocuparel carrer els dies de festa. Tonet ja era jove. Va tornar a trobarVioleta, la companya de castells d’arena. Hi havia anat uns dies aquedar-se a casa d’una amiga. Esta vegada era de nit i no estava latata. Estigueren xarrant molt. Tornaren a vore’s més vegades.Acabaren les festes i Tonet va fer diversos viatges al Cabanyal, onaleshores estava destinat el pare de Violeta. Un bon dia decidirencasar-se. Tot va ser possible gràcies a aquell sol de l’estiu de1941.