Añadir El Periodico de Aquí como fuente preferida de Google de forma gratuita.
Cada 9 d’Octubre la Senyera ix del balcó de l’Ajuntament sense inclinar-se davant de ningú. Jo vaig tindre l’honor de portar-la en 2021, l’any que la processó tornava als carrers després de la pandèmia. Recorde el pes, que no era només el de l’asta, i recorde sobretot les cares de la gent que l’esperava, qui la seguia any rere any i qui la veia passar per primera vegada. En eixe gest de no inclinar-se cap a una ciutat ferma en allò que és seu i hospitalària amb qui arriba.
Pel carrer de Cavallers ja es caminava fa més de dos mil anys, tretze segles abans d’aquell 9 d’Octubre que hui commemorem. Era un dels eixos de Valentia, la ciutat que Roma fundà per a uns soldats vinguts d’altres terres. Des d’aleshores, València ha crescut com les cases de l’horta, afegint estances segons arribava la família. Vingueren catalans i aragonesos, després occitans, comerciants maltesos de cognom Mifsud i, en ple segle XIX, aragonesos una altra vegada. Amb aquella última onada baixà de Cantavieja el pare de Sorolla. Els de Blasco Ibáñez arribaren d’Aguilar del Alfambra i de Calatayud. Hui els cognoms dels seus fills retolen avingudes i carrers per on caminem sense preguntar-nos d’on vingueren, sinó celebrant l’empremta que ens deixaren com a sinònims internacionals de la nostra terra. Els qui arriben ara continuen eixa mateixa història amb altres accents. També hi hagué èpoques de portes tancades, com les de 1492 o 1609, de les quals la ciutat eixí més pobra.
Què és ser valencià? Qui ho decidix? En temps de maximalismes i d’hipèrboles, la història d’esta ciutat convida a respondre amb humilitat. Una bandera que no s’inclina davant de ningú tampoc pot ser propietat de ningú. Cap generació ha tingut l’última paraula. Totes hem passat per un carrer que ja era antic quan hi arribàrem, i a totes ens ha tocat contribuir, des del temps que ens tocava viure, a una obra que no començàrem i que tampoc acabarem.
Hi ha generacions que han deixat una petjada especial. Quan el Túria es desvià després de la riuada del 57, foren els veïns els qui reclamaren dècades després que el vell llit es convertira en un gran jardí. Per aquells mateixos anys, la pressió ciutadana salvà la Devesa del Saler del ciment i les excavadores. Sense aquelles dues decisions costaria entendre que Europa triara València com a Capital Verda en 2024.
El pròxim capítol es pot escriure al sud. Allí, les vies han fet durant dècades el paper que el Túria feu durant segles: partir la ciutat en dues voreres. Hi ha barris que van créixer a banda i banda del ferro, a quatre passes els uns dels altres i, tanmateix, d’esquena. Si el vell llit del riu acabà sent el gran passeig de València, res impedix pensar que eixa frontera puga convertir-se algun dia en un corredor verd, per on es passe d’un barri a l’altre sense adonar-se que abans hi havia una cicatriu. Pensar així és també pensar en el clima que ve, perquè una ciutat amb més arbres i amb més sòl capaç de beure’s la pluja respira millor quan l’estiu apreta i aguanta millor quan arriben les tempestes.
Octubre s’ha convertit en un mes en què els valencians mirem el cel d’una altra manera, pendents d’uns núvols que abans només anunciaven la tardor. Fa quasi dos anys, el fang ens recordà de la manera més dura com és de fràgil este territori, i aquell 29 d’octubre ha deixat la seua empremta en cada 9 d’Octubre que ha vingut després. La festa continua sent festa, però des d’aleshores incorpora a dins un silenci que abans no tenia. Eixe silenci té noms i té barris. A la Torre, a Castellar-l’Oliveral o al Forn d’Alcedo hi ha veïns que s’alçaren del fang abans que ningú i que esperen encara que la seua ciutat els ho reconega en veu alta.
Una ciutat oberta es mesura també en coses menudes. En el fet que els fills de Patraix o del Cabanyal puguen quedar-se a viure al barri on van aprendre a anar en bicicleta, prop de la falla i del forn de sempre. Que qui arriba trobe on viure, i que ningú haja d’anar-se’n de la ciutat on ha crescut per a poder tindre una casa. Estos dies, als peus del mateix balcó d’on eixirà la Senyera, hi ha jóvens que dormen en una tenda per a recordar-nos-ho.
Del testament de Jaume I, escrit fa set-cents cinquanta anys, ens ha arribat un encàrrec: «Ameu i protegiu totes les persones i el poble… Feu regnar la justícia i vetleu perquè els grans no oprimisquen els menuts». Hui l’encàrrec continua vigent.
La Senyera tornarà a eixir del balcó, com cada any. Baix, al carrer, l’esperaran veïnes i veïns que porten la ciutat en els cognoms des de fa generacions i altres que encara aprenen el nom dels carrers. Tots miraran amunt alhora.
Encara hi ha habitacions per alçar en esta casa, i mans de sobra per a fer-ho.
València serà allò que siguem capaços d’imaginar entre totes i tots.