Els Criteris són una resolucióadministrativa emmanada d'una institució de quart nivell (per davallde Consell, Conselleria d'Educació, i Secretaria Autonòmica) quexoca obertament amb la labor normativa i de rang superior del'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL, 1998), que és un órgande primer nivell des de la reforma de 2006 de l'Estatut d'Autonomia(que té categoria de llei orgànica). Les decisions de l'AVL han deser observades per totes les institucions públiques valencianes.Això inclou la Generalitat sencera (Consell, Corts, sindicatures,Consell Valencià de Cultura, etc).
Però els Criteris -que s'ha distribuïtprou més enllà de l'Administració de la Generalitat en un clarafany sustitutiu de l'AVL- contradiuen obertament este mandat. Comara el Diari Oficial de la Gdneralitat Valenciana (DOGV), cuallat deformes que diferixen de les recomanades per l'AVL. I el principalrisc al que els Criteris aboquen els valencians és a l'úspartidista del valencià, perquè segons qui governe hi haurà unmodel lingüístic amb uns Criteris diferents. Justament allò quepretén evitar l'AVL amb les seues 'recomanacions', que segonsl'autor són vistes pels Criteris com a “concesions” als“particularistes”.
La tesi del llibre de Saragossà ésque la DGPLGM busca amb els Criteris acostar-se al valencià delsanys huitanta, inspirat en l'adopció del model barceloní per partde Joan Fuster en els seixanta, tot i que l'escriptor de Sueca noparlava com demanava escriure, segons l'autor. Eixe model aliè vaser superat per mandat de Les Corts amb la creació de l'AVL, que téper objectiu fonamental oficialitzar les formes genuïnes, pròpiesdel valencià viu, i donar-les preeminència front la formad'escriure del català oriental, encara que dins d'un mateix “sistemalingüístic”. És a dir, l'AVL busca “adequar la normativa a lesformes dels parlars valencians”.
Dos modalitats de valencià: elparlat i l'escrit
En 'El valencianisme lingüístic. Unacontribució per a conéixer-lo' (Àrbena, València 2018, Saragossàaporta una dada prou interessant: el 80% dels valencians no canvia lallengua que ha après dels pares, dels amics o dels carrersvalencians a l'hora de parlar en públic i es torna impermeable alvalencià escrit, inspirat per l'elitisme i l'essencialisme.
L'autor constata que, davant lamarginació social del valencià, els Criteris no promouen laidentificació, la confiança i l'afecte necessàries per afavorirl'ús de la llengua en la comunicació pública. Més al contrari,busquen incorreccions, eliminen les particularitats, alteren l'idiomaper a crear divergències que no tocan amb el castellà (tots dos sónderivats del llatí), fan desconfiar dels parlants, i fan vore que elvalencià és una llengua difícil en presentant irregularitats com aregularitats. Com a resultat de tot això, creen inseguretat en elsparlants per la por a fer-ho malament, i, per descomptat, fan crèixerla por a escriure en valencià. I aixina, davant el dubte, elsvalencians quan poden opten per l'ús del castellà.
Front a l'intent dels Criteris,Saragossà advoca per acostar el valencià escrit, cult, clàssic, ala forma de parlar dels valencians (considerada pels essencialistescom a baixa i dialectal), i no a la forma de parlar dels catalans,plena de formes arcaiques i literàries que no formen part del'valencià viu'.
En resum, i sense negar la 'unitat dela llengua', el filòleg de Silla es mostra contrari a la seuauniformització amb forma de 'valencià de plàstic', segonsexpressió presa de Vicent Garcia Perales.
L'origen del conflicte: les tesis deJoan Fuster i Manuel Sanchis Guarner
Saragossà, ajudat per l'autor del'epíleg del llibre, Francesc Blanc, enfonta les postures dels dospreeminents lingüistes valencians, i proclama el triomf de lespropostes de Fuster, al menys en temps anteriors a la creació del'AVL.
Blanc recorda la polèmica entreSanchis Guarner i Fuster sobre el model literari per als valencians.El primer argumenta que “a València no podem escruire una llenguaque la gent rebutge per trobar-la massa diferent de la que parla”.El segon contesta que no “m'entusiasmen les 'varietats dins lallengua': ni, menys encara, crec en la necessitat de tenir, osostenir, els valencians, un accent regional dins la literaturacatalana”.
Resulta curiós llegir que per a Blanc(professor jubilat d'institut Altafulla del Camp de Tarragona)“l'essencialisme que renuncia a la llengua popular tradicionalimposa a la societat diglòssia interna i fomenta l'autoodilingüístic”. I més encara que Saragossà haja triat un altrecatalà filòleg per al pròleg. Jordi Manent (subdirector de laRevista de Catalunya) reconeix que als catalans els costà acceptarl'existència d'un co-estàndard valencià, i especialment la creacióde l'AVL perquè suposava que l'IEC ja no podria uniformitzar.
Antecedents eloqüents
En 1996 el Bloc Nacionalista Valencià(BNV, embrió nacionalista de l'actual Compromís) decidix canviar deobjectiu polític bàssic, vistos els minsos resultats electoralscollits fins a llavors: abandona el concepte de 'Païssos Catalans'(encara que als seus estatuts n'apareix encara una referènciaconfusa) i se passa al de 'Nació Valenciana'. Això supossa tambéun canvi de model lingüístic. El Bloc passaria per tant a estar afavor de la creació de l'AVL. No aixina el que Saragossà anomenavalencianisme “unitariste”, conegut per 'blaverisme'.
En 2007 es varen publicar uns CriterisLingüístics del Bloc, els quals varen ser contestats críticamentper tres lingüistes afiliats, Abelard Saragossà, Brauli Montoya iManuel Sifre, professors de les universitats de València, Alacant iCastelló respectivament, amb poc d'èxit quant a la llínea oficialque els Criteris marcaven tot i no haver sigut sotmesos a lesaprovacions formals que calia esperar.
Els tres lingüistes es mostraven afavor de “el valencià que coneixem tots” i no de l'ús dedeterminades formes antigues que ni tan sols el diccionari del'Institut d'Estudis Catalans (IEC, entitat normativa per a Catalunyai Balears) contempla. Saragossà aprecia en el llibre 'Elvalencianisme lingüístic' la mateixa ideologia que en els Criterisde 2016. i afexix que “hi han persones que, en el 2007, estaven enla Comissió Nacional de Política Lingüística del Bloc; i, en el2016, estaven en la DGPLGM de la Conselleria d'Educació”.
Silencis aclaparadors
La tàctica emprada per la DGPLGMdavant les correcions demanades per l'AVL ha sigut la d'asumir unparell de poca importància, i obviar una dotzena de més grans. Ambesta fòrmula no ha dubtat en modificar la presentació de la segonaedició fent creure que s'han atés les recomanacions de l'AVL, queno han introduït. D'esta forma s'acaba transformant l'oposició del'AVL en adhesió, amb el silenci posterior de l'Acadèmia que haimpulsat Saragossà a escriure l'oportú llibre-denúncia.