Hi ha llibres que no s’escriuen: es revelen. Pregaré per vosaltres sota el cel de Tòquio és un d’aquests llibres que semblen arribar des d’un lloc que no és exactament el Japó, ni tampoc València, sinó un espai intermedi on la memòria i la llum es toquen sense acabar de confondre’s. Antoni Gómez hi camina com qui travessa un pont antic: amb la consciència que cada passa és també un record, i que cada record és una forma de pregària.
El Japó que hi apareix no és un país, sinó un estat d’ànim. Kyoto respira com una cambra interior, Tòquio batega com un cor que no descansa, Hiroshima parla amb una veu que només s’escolta quan el silenci és absolut. Els santuaris, els jardins, els carrers, tot sembla suspés en una llum que no és d’ací ni d’allà, una llum que fa visibles les coses que normalment passen desapercebudes: el tremolor d’una branca, la lentitud d’un pas, la manera com una ombra es retira quan algú s’hi acosta.
En aquest paisatge, Gómez escriu com qui obri una finestra enmig de la nit. No descriu; invoca. No explica; suggereix. El Japó es converteix en un mirall d’aigua on es reflecteixen preguntes que no tenen resposta, però que necessiten ser formulades. Què és la bellesa quan el món es trenca. Què és la memòria quan el temps s’esfilagarsa. Què és la veritat quan només queda el rastre d’allò que ja no hi és.
La barrancada del 29 d’octubre del 2024 apareix com una ombra que no es pot dissipar. No és un record, sinó una presència. A cada temple, a cada carrer, a cada paisatge japonés, hi ha un eco d’aquell dia que va marcar un abans i un després. El llibre no parla de la tragèdia; la respira. I en aquesta respiració hi ha una forma de dol que no busca consol, sinó lucidesa. El Japó, amb la seua cultura de la impermanència, ofereix un llenguatge per a parlar del que costa dir. Allò que s’esvaeix, allò que cau, allò que es perd, allò que continua.
La prosa de Gómez avança com un riu lent, amb remolins de poesia i sediments de pensament. Hi ha moments en què el text sembla una meditació zen, altres en què esdevé una elegia, altres en què s’acosta a la crònica íntima. Però sempre hi ha una mateixa pulsació: la necessitat de comprendre el món sense renunciar a la seua complexitat. El llibre no busca ordenar la realitat, sinó mirar-la amb una atenció radical, com si cada detall continguera una veritat que només es revela a qui sap esperar.
El Japó és, en aquest dietari, una metàfora viva. Els temples són espais on el temps es deté per recordar-nos que tot és fràgil. Els carrers de Tòquio són un recordatori que la vida continua fins i tot quan no sabem com sostenir-la. Hiroshima és la prova que la destrucció pot ser també un punt d’inflexió, un lloc on la humanitat es mira al mirall i decideix si vol continuar sent-ho. I el bosc d’Aokigahara, amb la seua fama d’indret límit, es converteix en una reflexió sobre els silencis que no sabem escoltar.
Gómez escriu des d’una maduresa que no és només literària, sinó vital. La seua trajectòria com a poeta i narrador es nota en cada frase, però el que realment destaca és la capacitat de convertir el viatge en una forma de coneixement. No hi ha cap voluntat de tancar significats; al contrari, el llibre obri portes, finestres, esquerdes. És un text que respira, que s’expandeix, que convida a tornar-hi com qui torna a un lloc estimat per descobrir-hi alguna cosa nova.
Pregaré per vosaltres sota el cel de Tòquio és, en el fons, un llibre sobre la llum. La llum que cau sobre un temple antic. La llum que s’esmuny entre els gratacels. La llum que es filtra en la memòria d’un dia tràgic. La llum que no il·lumina, sinó que revela. Una llum que no consola, però acompanya. Una llum que no promet res, però que ens recorda que encara som ací, mirant, buscant, preguntant.
És un llibre que demana ser llegit amb la mateixa lentitud amb què es contempla un jardí zen. Un llibre que no vol ser entés, sinó sentit. Un llibre que, com els bons viatges, no acaba quan es tanca, sinó que continua caminant amb nosaltres, com una ombra amable, com una pregària que no s’esgota.
Pregaré per vosaltres sota el cel de Tòquio
Diari d’un viatge al Japó
Gómez, Antoni
Onada Edicions, 2026