El sol de la piscina d'Estivella

Si per algunacosa m’agradava l’estiu, era per tombar-me al sol de la piscina del poble i pertornar a casa. No resultava molt gran el recinte però tenia unes bones vistesamb un frontó acabat de no fa molt. Un camí de terra el comunicava als carrersasfaltats. L’últim trimestre havia estat dur viure al pis de València. Elsexàmens foren més intensos que el curs passat. Allà on vivíem no entrava quasillum. Era un entresòl. Això explica perquè esperava tant els raigs solars. Lesamigues solien anar al poliesportiu de vesprada així que de matí era sola aaquella piscina que semblava particular si no fóra per una quadrilla de xiquetsd’uns 12 anys que es dedicaven a cridar.

Aquell dia vaigportar una revista. La nit anterior havíem acabat tard a la tasca de Paco elpintor. La cervesa havia circulat més que de costum i em trobava una miquetaafectada. No sé què passà aquell estiu del 87 però Estivella estavaespecialment espitosa. L’entrada del nou alcalde, la celebració del centenaride la Creu del Garbí o veges tu a saber què, rebolicà el poble. El cas és queles matinades es feien llargues i intenses. He de reconéixer, parlant novamentde la revista, que esta no era massa coneguda. Era l’única escrita en valenciài la tenien al quiosc de Pepa. En la portada hi havia una senyera sense blau. Ami no m’impressionava però a tots aquells de la ciutat de València que passavenl’estiu al poble els causava molt d’impacte. Realment el que em produïa dolorés el reportatge que tenia eixa setmana dedicat a l’atemptat d’ETA a l’l’Hipercor.

Mentrimentres jo emconcentrava en la lectura, vaig sentir que el socorrista Quico saludava un xicde nom Juan. S’escoltava de fons la música de Marta Sánchez i d’U2. Sembla queconeixia el jove. Era el clàssic estiuejant que portava un banyador de marca iuna tovallola de disseny. De segur que parlava castellà i estudiava dret. Laveritat és que no li vaig fer cas. Va tombar-se prop de mi però no en vaig serconscient. Sembla que va estar en silenci tot el temps. En fer-se les dos men’aní a casa. Ell es va quedar.

Al sendemà hi torníde bell nou. Vaig comprovar que en la bossa no portava la revista. Me l’haviadeixada el dia anterior al Poliesportiu i no me’n recordava. Quan hi entrí,vaig preguntar el socorrista per si l’havia vista. Em digué que sí i que sel’havia emportat Juan en vore-la abandonada. Li preguntí per ell. Em va dir queestava de lloguer amb la seua família. En aquell instant vaig maleir-lo. Pensíque l’havia agafada per tirar-la al fem. Així que estava esperant que tornaraper preguntar-li per ella. Si se li ocorria dir que no en sabia res li anava amuntar una forta perquè Quico el socorrista va vore com se la posava a lamotxilla. Hi arribà tard, al voltant de la una i mitja. Quan estava saludant enla taquilla, accelerament em vaig dirigir a ell amb ganes de provocar. Li preguntíquè havia fet amb la revista. Em digué que no la tenia. Aleshores vaig tirartota la meua verbositat violenta i alterada cap a ell. Qui era per a tirar-me-laal fem tan sols perquè tinguera una bandera en la portada? Li argumentí que sen’anara a la seua ciutat a viure i que ens deixara tranquils. En uns pocssegons vaig ser capaç de pronunciar infinites bestieses sense que aquell xic fóracapaç d’articular cap paraula. Ni el “cojo Manteca” fou capaç de dir tant, quanel detingueren a la plaça de la Mare de Déu de València. El xic en vore que jahavia acabat, començà a parlar. Va fer-ho en valencià. Va dir-me que se l’haviadeixada a casa però que me’n podia deixar la d’eixa semana, ja que la duia a lamotxilla. Em vaig quedar muda i fava. Hi havia armat una grossa sense saber quiera aquella persona i el que pensava. Li demaní perdó. Ens tombàrem junts icontinuàrem xarrant. Els dies foren diferentsdes d’aquell moment. Parlàrem molt i de tot. Em va estranyar queconeguera millor que jo el que passava en la política comarcal. Vaig descobrirque en esta vida no hem d’avançar-nos a pensar el que no sabem. Un raig de sol estiuencem va fer entendre-ho l’estiu de 1987.