Este sitio web utiliza cookies, además de servir para obtener datos estadísticos de la navegación de sus
usuarios y mejorar su experiencia de como usuario. Si continúas navegando, consideramos que aceptas su
uso.
Puedes cambiar la configuración u obtener más información en nuestra política de cookies pulsando aquí.
El misteri de l'obrer Miguel d'Estivella i Leonard Cohen
Mesa és cronista oficial d'Estivella
0
LLUÍS MESA - 16/11/2016
Lluis Mesa. FOTO EPDA
En estos dies de manera intensa el món recorda
a Leonard Cohen pel seu traspàs. Són moltes les músiques i les lletres d’eixe
cantant que han cridat a la reflexió. També alguns dels seus discursos, per la
seua sinceritat i espontaneïtat, continuen fent de pensar. Fou el del 2011, en
rebre el Premi Príncep d’Astúries, un dels més gloriosos que es poden recordar.
El seu missatge és hui també el punt de partida d’este article. En aquell
Teatre de Campoamor, Cohen relatà com es va introduir en l’estudi de la
guitarra espanyola. Fou la casualitat la qui li va fer arribar fins a un
espanyol que trobava en un parc de la seua ciutat de Montreal mentrimentres
feia sonar les cordes amb una bonica música. El cantant li va demanar classes
particulars. Així va ser com durant cert temps el mestre espanyol de guitarra
va anar a casa de la mare del cantant. Ell, qui no sabia com tocar aquell
instrument, va aconseguir donar-li una bona sonoritat a la guitarra. Però un
bon dia el professor no va acudir. Cohen telefonà a l’hostal on s’allotjava i
li digueren que aquell home s’acabava de suicidar.
Leonard es va quedar sense
conéixer la història personal d’eixa persona i perquè va arribar allí. Però li
va quedar l’estima per la guitarra a la qual no va abandonar mai. Eixe cas em
recorda al que passà allà per l’any 1999 quan en les obres de restauració de
l’església dels Sants Joans d’Estivella,va aparéixer un estrany personatge. Es
deia Miquel i procedia de Catalunya. Va demanar ajuda al capellà José Vicente
Calza i este li la va donar. A canvi va pagar-ho amb el seu treball en les
obres. A ell es deuen les plantilles per a recuperar el perdut esgrafiat. Sense
el seu quefer potser no s’hagueren tret mai de la mateixa manera. Però un bon
dia, acabada eixa faena i unes altres, va desaparéixer. Ho va fer amb el
misteri amb el qual arribà. Tot açò fa pensar que en la vida apareixen persones
que de forma casual ho canvien tot. Cal estar preparat en qualsevol moment, per
si arriben, i és important retindre sempre la seua obra. Un dia va marcar la
vida de Cohen i un altre la restauració del temple d’Estivella. Potser demà
marque, ho haja marcat, la nostra vida. Pense-m’ho.