El sol de la piscina d'Estivella

El Camí Assagador. FOTO EPDA

Si per alguna cosa m’agradava l’estiu, era per tombar-me al sol de la piscina del poble i per tornar a casa. No resultava molt gran el recinte però tenia unes bones vistes amb un frontó acabat de no fa molt. Un camí de terra el comunicava als carrers asfaltats. L’últim trimestre havia estat dur viure al pis de València. Els exàmens foren més intensos que el curs passat. Allà on vivíem no entrava quasi llum. Era un entresòl. Això explica perquè esperava tant els raigs solars. Les amigues solien anar al poliesportiu de vesprada així que de matí era sola a aquella piscina que semblava particular si no fóra per una quadrilla de xiquets d’uns 12 anys que es dedicaven a cridar.

Aquell dia vaig portar una revista. La nit anterior havíem acabat tard a la tasca de Paco el pintor. La cervesa havia circulat més que de costum i em trobava una miqueta afectada. No sé què passà aquell estiu del 87 però Estivella estava especialment espitosa. L’entrada del nou alcalde, la celebració del centenari de la Creu del Garbí o veges tu a saber què, rebolicà el poble. El cas és que les matinades es feien llargues i intenses. He de reconéixer, parlant novament de la revista, que esta no era massa coneguda. Era l’única escrita en valencià i la tenien al quiosc de Pepa. En la portada hi havia una senyera sense blau. A mi no m’impressionava però a tots aquells de la ciutat de València que passaven l’estiu al poble els causava molt d’impacte. Realment el que em produïa dolor és el reportatge que tenia eixa setmana dedicat a l’atemptat d’ETA a l’l’Hipercor.

Mentrimentres jo em concentrava en la lectura, vaig sentir que el socorrista Quico saludava un xic de nom Juan. S’escoltava de fons la música de Marta Sánchez i d’U2. Sembla que coneixia el jove. Era el clàssic estiuejant que portava un banyador de marca i una tovallola de disseny. De segur que parlava castellà i estudiava dret. La veritat és que no li vaig fer cas. Va tombar-se prop de mi però no en vaig ser conscient. Sembla que va estar en silenci tot el temps. En fer-se les dos me n’aní a casa. Ell es va quedar.

Al sendemà hi torní de bell nou. Vaig comprovar que en la bossa no portava la revista. Me l’havia deixada el dia anterior al Poliesportiu i no me’n recordava. Quan hi entrí, vaig preguntar el socorrista per si l’havia vista. Em digué que sí i que se l’havia emportat Juan en vore-la abandonada. Li preguntí per ell. Em va dir que estava de lloguer amb la seua família. En aquell instant vaig maleir-lo. Pensí que l’havia agafada per tirar-la al fem. Així que estava esperant que tornara per preguntar-li per ella. Si se li ocorria dir que no en sabia res li anava a muntar una forta perquè Quico el socorrista va vore com se la posava a la motxilla. Hi arribà tard, al voltant de la una i mitja. Quan estava saludant en la taquilla, accelerament em vaig dirigir a ell amb ganes de provocar. Li preguntí què havia fet amb la revista. Em digué que no la tenia. Aleshores vaig tirar tota la meua verbositat violenta i alterada cap a ell. Qui era per a tirar-me-la al fem tan sols perquè tinguera una bandera en la portada? Li argumentí que se n’anara a la seua ciutat a viure i que ens deixara tranquils. En uns pocs segons vaig ser capaç de pronunciar infinites bestieses sense que aquell xic fóra capaç d’articular cap paraula. Ni el “cojo Manteca” fou capaç de dir tant, quan el detingueren a la plaça de la Mare de Déu de València. El xic en vore que ja havia acabat, començà a parlar. Va fer-ho en valencià. Va dir-me que se l’havia deixada a casa però que me’n podia deixar la d’eixa semana, ja que la duia a la motxilla. Em vaig quedar muda i fava. Hi havia armat una grossa sense saber qui era aquella persona i el que pensava. Li demaní perdó. Ens tombàrem junts i continuàrem xarrant. Els dies foren diferents des d’aquell moment. Parlàrem molt i de tot. Em va estranyar que coneguera millor que jo el que passava en la política comarcal. Vaig descobrir que en esta vida no hem d’avançar-nos a pensar el que no sabem. Un raig de sol estiuenc em va fer entendre-ho l’estiu de 1987.