José Escuder. EPDA. Sol ocorrer que quan la gent viu anys acaba almagasenant infinitat d’histories i de recòrts que, poc a poc, omplin el nostre cervell arraconant-se de manera desordenada, sumits en un caos complet.
Es lo maravillos del nostre ser, eixa gracia incorporada de retindre informacio. Un vici tan antic que, per trist que puga pareixer, hui s’ha vexat fins al punt de nomes ser aixo, una mania de vells. Mes que no ho vullgam reconeixer vivim en el mon liquit de l’estres a on el socialconformisme s’impon a toc de corneta des de cada cadena. Formem part d’una societat buida de contingut que nomes recorda un present, que no l’importaria vendre per un misser grapat de likes.
I dins de tot este entramat mon, Valéncia. La terra de les flors, de la llum i de l’amor. La regio del meninfotisme impost que nomes ix en les televisions si es per a que parlen de corrupcio, drogues o festins. Ya ningu recorda als andaluosos fent-se un colpet de vi i pegant palmes. Ara nomes existix el Levante feliz, el valencià almorzant en el bar o el jove passat que ve de festa. Per no parlar de les plages plenes i les cues per a eixir de Valéncia intentant evitar el confinament. ¿Fins a quan aguantarem?
Hem passat de ser el motor economic d’Espanya a convertir-nos en el seu llastre. I tot perque hem perdut la consciencia. Som incapaços de recordar en senyes certes quan forem l’enveja d’Espanya, pero igual sí, quan forem campeons de copa. Els nostres patrons i ideals han canviat tant que ningu es conscient de la posicio que ocupa. Neguem continuament a Maslow pensant que seguim espentant l’economia perque algunes almoines administratives mos faciliten arribar a final de mes, sense entendre que cada volta som mes pobres i tenim manco oportunitats, fins que arriba lo inevitable.
Els valencians no hem segut mai meninfots. Si es de veres que en algun moment no nos ha importat que mos foteren, ha segut perque teniem la capacitat de reinventar-nos i tornar a eixir triumfants. D’emigrar i convertir-nos en referent alla a on hem vixcut. Si amontonavem obres d’art i les cremavem, si teniem falleres vestides en millor gales que moltes princeses o si existia el capita moro, era perque podiem. Perque teniem la facultat de continuar construint, mampreniem cada mati i, quan el mon despertava teniem plens els mercats. Fins que mos devaluaren. I es que la casualitat no existix.
Pero mai es tart, i per dificils que pareguen les meues paraules, seguix existint una llum. Perque dins nostra encara hi han mamprenedors; comerciants en ganes d’obrir la paradeta i llauradors disposts a canviar de collita. Per sort per a Valéncia, encara queden fills lluitant per a salvar-la i d’entre ells, gent combatent cada dia a peu de cano per a construir un nou futur. Que espere que siga proxim i que, si m’has llegit, mos vullgues acompanyar. ¿Qui diu que no mos encontrem un dia?
Comparte la noticia
Categorías de la noticia