Añadir El Periódico de Aquí como fuente preferida de Google de forma gratuita.
Sumant-se a la commemoració del 750é aniversari de la mort de Jaume I, l’Acadèmia Valenciana de Cronistes Oficials creada recentment per la Generalitat Valenciana, va tindre a bé organitzar fa unes setmanes un acte acadèmic a la capital de la Ribera del Xúquer.
L’entitat que presidix José Ramón Sanchis Alfonso, va creure oportú que fora Alzira la ciutat que acollira als cronistes de les tres províncies valencianes. En el transcurs de l’event es va retre homenatge a tres persones molt vinculades amb la història, les tradicions i els costums locals a través dels seus treballs i de la seua trajectòria com a estudiosos del passat dels seues respectius pobles. Jesús Huguet Pascual, natural d’Onda (Castelló), veí des de fa molts anys d’Alberic i cronista de La Pobla Llarga i Portell de Morella, secretari del Consell Valencià de Cultura, Agustí Ventura Conejero, catedràtic de llatí, cronista de Xàtiva, i Abel Soler Molina, natural d’Albaida, doctor en Història i en Filologia Valenciana, autor d’històries locals de molts municipis valencians, van rebre un merescut reconeixement dels seus companys.
Vaig tindre l’honor de ser el primer acadèmic en llegir el seu discurs d’ingrés en l’Acadèmia i va ser a suggerència de Sanchis Alfonso, que vaig tractar sobre la vinculació de Jaume I amb la ciutat d’Alzira, en un any especial en commemorar-se l’aniversari ja assenyalat de l’òbit del monarca.
Jaume I, fundador del Regne de Valéncia, figura senyera de la nostra història, que va incorporar les nostres terres a la civilització cristiano occidental, va testar i renunciar a finals de juliol de 1276 a la corona al nostre poble, ací es va acomiadar del seu fill i dels seus col·laboradors més directes i ací va rebre els últims sagraments sent amortallat amb l’hàbit del Císter, el mateix que va vestir el pare sant Bernat, patró d’Alzira.
Vaig centrar la meua intervenció en els vincles del monarca amb la nostra ciutat i vaig destacar, entre altres coses, la consideració que la nostra població li mereixia -”un lloc bo i notable i dels millors que hi havia al regne de Valéncia”, segons diu el Llibre dels Fets-, vaig donar compte de com va ser la pressa de la localitat prompte farà 785 anys, vaig citar algunes notícies estretes del Llibre del Repartiment, de la concessió a la vila del seu terme general -que abraçà ni més ni manco que 42 pobles-, de la construcció de la seua Séquia Reial -l’actual Séquia Reial del Xúquer-, de les nombroses visites que el monarca va fer a la vila, del seu interés per descobrir els cosos dels nostres màrtirs i patrons, de la Casa Reial, coneguda amb els anys i popularment com “de l’olivera”, del vincle especial que sembla que va mantindre amb una veïna del nostre poble i, com no, del últims dies del monarca a Alzira. Finalment vaig exposar que el rei com a rei, açò és com a sobirà -ja que físicament mai ho sabrem amb certesa- va morir a Alzira.
Hem vaig fer ressó de la nostra tradició, vaig justificar determinades actuacions de la cancelleria reial i vaig apel·lar, com Soler i Estruch, com el catedràtic Antoni Furió i com Jesús Huguet, al sentit comú i al trellat.