Añadir El Periodico de Aquí como fuente preferida de Google de forma gratuita.
El que ha passat a Ceuta no admet lectures simples ni respostes de consigna. L’entrada massiva de persones els dies 30 i 31 de juliol va sotmetre els serveis essencials de la ciutat a una pressió extraordinària; l’Estat ha reconegut formalment l’excepcionalitat de la situació. Però, abans que una xifra o un problema de «control de fronteres», hi ha persones: joves, famílies i vides travessades per la desigualtat, la desinformació i unes rutes migratòries que massa sovint es cobren un preu inhumà.
Des d’Aldaia, aquesta realitat no pot contemplar-se amb distància. Quan una administració respon a la vulnerabilitat mirant cap a un altre costat, crea fronteres internes. I ací tenim una ferida oberta: la problemàtica dels assentaments i de l’infrahabitatge. La denúncia és clara: vora mil persones viuen al nostre poble en condicions que no garanteixen un habitatge digne. No són una anècdota ni una molèstia urbanística; són veïnes i veïns als quals les institucions deuen drets, alternatives i respecte.
El govern local ha de retre comptes. La desprotecció sostinguda i la permissivitat davant aquesta realitat no poden maquillar-se amb anuncis puntuals ni amb discursos d’autocomplaença. Cal un cens social transparent, mediació comunitària, allotjament d’emergència, itineraris reals d’accés a l’habitatge i coordinació amb les administracions competents. Sobretot, cal voluntat política per a no normalitzar que quasi un miler de persones malvisquen entre la precarietat i l’abandó.
La dreta i l’extrema dreta aldaieres tampoc poden eludir la seua responsabilitat. Quan redueixen la pobresa a un problema d’ordre, quan assenyalen qui arriba o qui sobreviu en condicions indignes, demostren una falta d’humanitat alarmant. No ofereixen solucions: alimenten por, recels i divisió per a ocultar el fracàs de les seues receptes. Qui defensa la dignitat humana només quan és còmode no defensa drets, defensa privilegis.
Ceuta ens recorda que cap frontera resol la desigualtat si darrere no hi ha justícia social. Aldaia ha de triar si vol reproduir l’abandó o convertir-se en un municipi que protegeix. La resposta és inequívoca: cap persona sobra; cap vida pot esperar ni un dia més.