Añadir El Periódico de Aquí como fuente preferida de Google de forma gratuita.
Conta Homer (el nostre clàssic, no el personatge de The Simpsons) que la ciutat de Troia va caure mitjançant un regal dels grecs en forma de cavall de fusta gegant. El fet que el cavall tinguera el ventre buit ple de soldats amagats no és més important que el fet de ser una estructura tan gran que els mítics troians hagueren de desmuntar el llindar de les portes de la ciutat per a fer-la passar. Quedem-se amb això, de moment.
A la política municipal la imatge seria anàloga: a falta de poder fer front a les necessitats veïnals, els organismes supramunicipals regalen subvencions. “Un milió, dos, tres..?” Massa gran per a defugir tal oferiment! I els ajuntaments comencen a desmuntar la seua estructura per a gestionar la subvenció, fins al punt de no operar com a ajuntament sinó com a sucursal de l´organisme que convoca la subvenció.
Un regal enverinat. Per a començar bona part d´estes ajudes van precedides d´una declaració d´adhesió a un pla, pacte mefistotel·lic per el qual abans de vore una aguileta ja s´està venent l´ànima per una bona causa. I és que el pla generalment excedix la capacitat dels municipis més menuts per a redactar-lo adaptat al municipi. Encara no ha eixit publicada l´ajuda o subvenció les empreses redactores de plans ja estan telefonant als ajuntaments oferint els seus serveis -O era just abans?-
Ja ficats en farina (i si és de la UE, “ella fina que fina”): redactors de projecte, gestors i molta, molta burocràcia no siga cosa que els polítics robem… Però mentres i abans de posar una rajola un munt d´intermediaris van arreglant-se la pataqueta. “Però és que són dos milions d´euros d´inversió!” Sí, però el pla obliga a polítiques que potser el poble no entenga com el fet de fer més carrers de vianants o haver de separar un fem que abans es llençava amb comoditat i benedicció dels grups negacionistes. La submissió està completa i sospite que ,com ja feu Goethe, siga impossible parlar de Roma i Grècia sense passar pel filtre medieval.
Són en definitiva, estratègies de domini sobre el municipi. El municipi al remat molesta, rodejat per la seua muralla de veïns i veïnes que es coneixen i defenen els seus interessos per damunt de les lluites de partits. Seria molt més fàcil transferir fons als pobles i que es gastaren segons les seues capacitats i les seues competències. Però clar, qui mana sempre vol manar. Ara i abans, allò de la bella Elena era un bell pretext.