Añadir El Periodico de Aquí como fuente preferida de Google de forma gratuita.
És casualitat que quatre de les millors jugadores d’Espanya d’este 2026 compartixquen el mateix entrenador, el mateix club i la mateixa comarca? La resposta, evidentment, és no.
«La casualitat, com l’atzar, no afavorix més que les ments preparades», deia el químic Louis Pasteur. Potser esta frase ens ajude a entendre el que està passant a la Ribera.
Els Campionats d’Espanya individuals per edats d’enguany han deixat una fotografia que mereix una reflexió pausada: quatre jóvens jugadores vinculades a la Ribera han pujat al podi nacional. Una medalla d’or, dos de plata i una de bronze en ritme clàssic, i encara una altra medalla de bronze en ritme ràpid.
Cinc medalles. Quatre jugadores. Un mateix club. Un mateix entrenador. Una mateixa comarca.
Les protagonistes són Agnés Núñez de Arenas, Isabel Colomer i les germanes Alicia i Milena Ferrer Ganatovska. Quatre jugadores diferents, amb trajectòries pròpies, però amb tres elements que les unixen: són de la Ribera —Sueca, Alzira i el Perelló—, competixen amb l’Escola d’Escacs Ribera Baixa-L’Agricultura de Sueca i entrenen baix la direcció del Mestre FIDE de Polinyà de Xúquer, Paco Rubio.
Quan un èxit ocorre una vegada, podem parlar de fortuna, de sort, de casualitat. Quan es repetix cinc vegades, ja no estem davant d’una coincidència. Estem davant d’un model.
En només quatre anys, el club amb seu al Casino L’Agricultura de Sueca ha passat de ser un projecte il·lusionant a convertir-se en un dels referents dels escacs de formació de la Comunitat Valenciana. Però, sobretot, s’ha convertit en un autèntic laboratori d’èxit dels escacs femenins.
Els resultats no apareixen per art de màgia. Arriben després de centenars d’hores d’entrenament, d’anàlisi de partides, de caps de setmana de competició, de victòries i també de derrotes. Arriben quan hi ha una metodologia, una exigència esportiva i una idea molt clara del que es vol construir.
Paco Rubio ha sabut crear un entorn a on les jugadores no només aprenen teoria o tàctica. Aprenen a competir, a gestionar la pressió, a conviure amb la derrota i a continuar treballant quan els resultats encara no arriben.
Potser este siga el seu major èxit: formar escaquistes, però també formar persones.
Al mateix temps, el club ha sigut capaç de crear una estructura que acompanya este procés. Famílies implicades, companys i companyes que s’ajuden mútuament, entrenadors coordinats i una cultura esportiva en què l’objectiu no és únicament guanyar, sinó créixer.
Quan tot això existix, les medalles acaben arribant. Són la conseqüència d’un camí. Com diria l’agent Smith en Matrix, són «el so d’allò inevitable».
És especialment significatiu que este fenomen es produïxca en els escacs femenins. Durant molts anys s’ha parlat —i es continua parlant— de la necessitat d’augmentar la participació de les xiquetes en este esport. A Sueca i a la Ribera no sols participen: competixen entre les millors d’Espanya.
Les cinc medalles de 2026 són molt més que cinc metalls. Representen la confirmació que un projecte local, construït amb humilitat, constància i molta dedicació, pot competir amb les grans escoles de tot l’Estat.
Sovint pensem que l’excel·lència només pot nàixer en grans ciutats o en estructures professionals. La realitat ens demostra el contrari.
A vegades, els grans projectes naixen en un casino d’estil art déco d’una xicoteta ciutat valenciana, al voltant d’un tauler d’escacs, d’un entrenador que creu en els seus alumnes i d’un grup de famílies que decidixen apostar per un projecte.
L’or, les dos plates i els dos bronzes quedaran per a sempre en les classificacions dels Campionats d’Espanya de 2026.
Però probablement el més important no és el que ja s’ha aconseguit, sinó el que està per vindre.
El més difícil serà continuar sorprenent.
I, vist el camí recorregut, ningú hauria d’atrevir-se a posar límits al que encara està per escriure’s.