Añadir El Periodico de Aquí como fuente preferida de Google de forma gratuita.
Comencem el curs escolar igual que acabàrem el curs anterior, amb protestes i una vaga iniciada a final de curs i suspesa de manera temporal que amenaça en tornar-se a repetir. I, com a colofó, els resultats de l’informe PISA que deixen en evidència que cal actuar en l’educació dels xiquets i joves.
Resulta curiós que l’educació es convertisca en una arma i que no siga el que hauria de ser: formar persones íntegres. Però, què diu la Història al respecte?
Si mirem cap al passat, descobrirem que l’escola ha sigut molt més que un lloc on transmetre coneixements. També ha sigut una de les eines més importants per transmetre una determinada manera d’entendre el món i, en alguns moments, per intentar controlar la societat.
Al segle XVI, Gandia es convertí en un important centre educatiu de la mà de Francesc de Borja i de la Companyia de Jesús amb un col·legi creat per educar moriscos a la fe cristiana. El col·legi jesuïta acabaria convertint-se en la Universitat de Gandia, la primera universitat jesuïta del món. Allí s’ensenyaven diferents disciplines i es formaven les elits culturals i religioses del moment.
El 1767 els jesuïtes serien expulsats dels territoris de la monarquia hispànica i la Universitat de Gandia acabaria desapareixent. A petició de l’Ajuntament de la ciutat, el 1807 arribaren els escolapis, que tindrien un paper fonamental en l’educació de la ciutat des d’aleshores.
El seu fundador, Josep de Calassanç, havia creat a Roma una escola gratuïta per als xiquets més necessitats, rebent crítiques d’alguns sectors només pel motiu d’haver apropat l’educació a les capes socials més baixes.
Durant el segle XIX i principis del XX, l’escola es convertí progressivament en una qüestió d’Estat. Els governs liberals començaren a regular els estudis, els mestres, els programes i els llibres. L’educació servia per alfabetitzar, però també per construir el nou ciutadà i consolidar l’Estat-nació i la ideologia governant. Tan sols cal repassar els diferents governs i les lleis educatives.
En aquell moment l’Estat encara no disposava d’una xarxa educativa pública com la que coneixem actualment. Les institucions religioses assumien, per tant, una part molt important de l’ensenyament. I això tenia conseqüències: qui educava els xiquets podia transmetre també una determinada moral, una determinada concepció de la família, de l’autoritat i de la societat, en una educació que abastava llegir, escriure, nocions bàsiques de matemàtiques i doctrina cristiana.Els escolapis solien reclamar a l’Ajuntament amb certa assiduïtat que abonaren la dotació que rebien per realitzar la seua tasca.
I les dones? L’escola havia estat tradicionalment un lloc allunyat per a elles fins que nasqueren escoles a les que acudien perquè foren preparades per ser bones ames de casa al servici de l’home i la família.
La Guerra Civil i posteriorment el franquisme portaren aquesta qüestió a un altre nivell. L’escola es convertí en un instrument fonamental del nacionalcatolicisme. Religió, disciplina, obediència, patriotisme i un determinat model de família formaven part de l’educació. També la llengua va jugar un paper important. Durant dècades, els xiquets valencianoparlants de Gandia i la comarca aprengueren a l’escola en castellà, mentre el valencià quedava principalment relegat a l’àmbit familiar.
Però l’escola no ha sigut només una eina de control. També ha sigut i és una eina d’alliberament, una finestra oberta per a aquells als que alguns no els albiren cap futur, que alfabetitza, facilita l’accés al coneixement i, tal vegada el més perillós: obliga a pensar per u mateix, a tindre criteri propi, a no deixar-se manipular fàcilment.
Potser per això, per controlar-la, la història de l’educació resulta tan interessant i apetitosa. Tal vegada per això mateix caldria pensar més en els joves i no en altres coses.