Añadir El Periódico de Aquí como fuente preferida de Google de forma gratuita.
Cal no oblidar. A l’estiu del 1936 l’alçament de Franco iniciava la Guerra Civil. Gandia quedà a la rereguarda del front, però també patí els efectes del conflicte amb ferides tant a les persones com al patrimoni.
Les recents investigacions d’Antonio Calzado i Bernat Martí plasmades al llibre Revolució i guerra a Gandia: (1936-1939) dibuixen eixa Gandia de la que es tenien poques notícies. La investigació i recerca han possibilitat donar llum a la foscor històrica que suposava eixe període. Així, s’ha pogut seguir el rastre del desaparegut retaule de Pau de Santleocadi que presidia la Col·legiata, rastre seguit per historiadors de manera anònima, i altres com Vicent Pellicer amb publicacions als mitjans de comunicació.
La Col·legiata passà d’acollir les celebracions religioses més importants, de ser admirada i envejada pel seus tresors a conèixer i a partir la destrucció i dispersió del seu patrimoni. Per als anticlericals gandians, destruir la Seu significava destruir simbòlicament el poder religiós i també el poder dels patrons de la ciutat, els ducs, i tot allò que representaren en altres èpoques. La seua riquesa artística era un reclam per a viatgers, personalitats i amants de l’art. Així, contràriament a aquesta situació ideològica però tot valorant eixa riquesa, durant la II República la Col·legiata va ser posada en valor el 3 de juny de 1931 quan va ser declarada Monument Històric Artístic Nacional.
A Gandia s’uniren l’anticlericalisme i les necessitats econòmiques d’una ciutat en la rereguarda. Per atenuar l’atur en el sector de la construcció, s’enderrocà l’absis per traure pedra i grava i destinar-lo a les obres de construcció de l’enllaç de Benirredrà amb la carretera d’Albaida i entre setembre i novembre de 1936 hi ha constància de la relació de jornals i d’objectes venuts procedents, entre d’altres, de la Col·legiata i de Sant Josep del Raval, també enderrocada. També es demoliren la sagristia, la sala capitular, la capella de la Comunió, l’arxiu i la casa abadia. Entre l’octubre del 1936 i el gener del 1938 la Seu quedà oberta per a qualsevol.
La història del retaule és molt interessant. Considerat per la tradició oral com que s’havia cremat, sembla que no va ser del tot així. En conversa personal a l’estiu del 1997, Elvira Ferrer Boigues em contava que eixien quadres i pintures de la Col·legiata que es carregaven en un camió amb destinació cap a la fàbrica de “La Vital”, sense saber-se’n més del seu destí. Testimoni semblant deixà Maria Sanz, quan va veure personalment com es guardaven molts quadres i el retaule a l’Ajuntament, mentre que Juan Beltrán Baydal escrivia a Las Provincias que els tresors de la Col·legiata foren requisats i duts a València, des d’on s’embarcaren en direcció a Marsella, per ser venuts a un antiquari i que un dels protagonistes resultà assassinat.
Cal recordar ací, com indiquen Rebeca Saavedra Arias i Arturo Colorado Castellary en les seues investigacions, que els robatoris, saquejos i vendes il·legals d’obres d’art afectaren per igual als dos bàndols, impotents en molts casos per evitar-ho i sent motiu d’acusacions mútues al voltant de l’espoliació del patrimoni en una campanya llançada principalment per la propaganda franquista. I és que cal tindre present que al principi de la guerra s’improvisà una comissió de compres on els traficants aprofitaven el desconeixement de com funcionava aquell món per aprofitar-se’n d’enganys i estafes. A més, en alguns casos, les ambaixades rebien informacions falses, errors o delators que buscaven venjances personals o eliminar competidors.
De l’empresa “La Vital” formaven part l’anarquista Gino Bibbi, l’antifeixista Baldassarre Londero i l’enginyer i col·leccionista d’art Teodoro Salvador Laharrague, tots ells vigilats per les autoritats abans de la guerra pels serveis del contraespionatge de la Itàlia fascista, sospitosos de produir artefactes explosius, i, sobretot, els dos primers per problemes entre ells arran les transaccions a França. Al principi de la guerra, Londero, que en “La Vital” entrà en contacte amb Ángel Galarza, ministre de Governació, aconseguí d’aquest un passaport fals amb el nom de Demetrio Montero, vengué uns productes de “La Vital” a Marsella i entregà els beneficis al cònsol republicà, quan havia d’entregar-ho a la comarcal-CNT, que controlava a Gandia l’adquisició d’armes. La quantitat total dels diners no aparegué, però Londero intentà ingressar a un banc de Perpinyà un lingot d’or i 400.000 francs. Poc després va ser assassinat a Barcelona.
Segons les memòries de Valentín, el xofer de Londero, tots dos eixiren en direcció a Barcelona i, després, a Istres, ciutat junt a Marsella on Londero havia de comprovar que les caixes amb les pintures del retaule estigueren a la duana del port. Les caixes arribaren al port de Gandia des de la Vital en un camió conduit pel Pepe, germà de Valentí i treballador de la fàbrica, on embarcaren en direcció Marsella. A Istres Valentín es quedà a casa d’un comerciant espanyol mentre Londero es desplaçava a Paris. A preguntes del comerciant, Valentín li contà el motiu del viatge. Londero tornà i li digué a Valentín que romanguera a Istres mentre ell tornava a Espanya. Pocs dies després uns anarquistes visitaren el xofer per demanar-li que aconseguira recuperar el carregament del vaixell, cosa que els explicà que no podia ser perquè necessitava el permís per escrit de Londero. Després d’este encontre, als pocs dies Valentín rebé un telegrama del consolat espanyol on s’indicava que Londero havia mort i pel parador del xofer.
La darrera notícia del retaule és de l’historiador Xavier de Salas, qui el 1938 escriví en un informe: “Se trata de un grupo de cuadros antiguos procedentes de la Colegiata de Gandia, (propiedad de los jesuítas) más otros de una Iglesia también de Gandia; todos estos cuadros salieron de Valencia completamente y convenientemente embalados por mar a bordo de un buque... [sic] que se desconoce, pero que están depositados en la Aduana de Marsella a nombre de un tal Londero (anarquista) que fue asesinado en Barcelona por orden de la misma organización anarquista. Estos cuadros en el mes de abril a últimos, aún seguían en la Aduana de Marsella y a esta fecha aún me inclino a creer estén en el mismo lugar por estar consignados estos bultos a nombre de este Londero que como fue asesinado, habrá sido dificilísimo y casi imposible [sic] el haberlos podido retirar. El valor aproximado de estos cuadros (al decir del mismo Londero) que los tasó en aquel entonces, noviembre del año pasado) es de 17 millones de pesetas. 10-VI-1938. J. de Salas”. Segons alguns informants, en 1940 encara hi romanien als magatzems de la duana de Marsella.
Queden moltes respostes per contestar. Tal vegada s’haja perdut el fil de les pintures i no es puguen recuperar a causa dels esdeveniments dels darrers noranta anys, encara que seria molt interessant investigar fins on es puga.