Añadir El Periodico de Aquí como fuente preferida de Google de forma gratuita.
Des de ben menuts, se’ns ha venut que, si ens esforçàrem en els estudis i en el treball, podríem aspirar al que volguérem – o, almenys, a una vida digna en la què no ens faltara de res. Ja fa anys que aquest «pacte social» s’ha trencat: els nostres pares ho han viscut en carn pròpia, i ara ens toca a la nostra generació patir-ne les conseqüències. És difícil d’ignorar: mentre l’economia creix i les grans empreses amassen beneficis històrics (Mercadona ha augmentat el 274% els seus beneficis d’ençà del 2019; Repsol, un 325%; BBVA, un 427% en el mateix període), els jóvens treballadors veiem amb impotència com el poc que guanyem a canvi de la nostra força de treball se’n va tot a 1) un lloc on caure mort i 2) comprar els aliments i productes més bàsics per a poder subsistir.
Posem-hi dades concretes: mentre que els nostres sous han augmentat un 21% d’ençà de la pandèmia, la cistella de la compra ho ha fet, de mitja, un 41,2%. Pel que fa a l’habitatge, el preu del lloguer anunciat a Sagunt ha pràcticament doblat des del 2020, mentre que el preu de venda ha pujat un 23% en només un any. Per als que responen a aquesta situació proposant la construcció de més cases, convé recordar que al municipi se’n porten construint a ritme sostingut des de fa anys – unes 1.500 enguany, per exemple. El problema no és d’oferta i demanda, sinó de qui posseïx i controla l’oferta: cada volta menys mans, més poderoses, més allunyades dels nostres pobles i amb més capacitat per a especular i actuar com un oligopoli.
Els que estan en edat d’estudiar veuen com l’estat no està disposat a invertir en la seua educació, cura o desenvolupament com a ciutadans, però sí a gastar-se un dineral en assumptes més «urgents»; com paguetes multimilionàries a l’oligarquia (autòctona o forana) o a la indústria de la guerra. També observem com, quan ens posem malalts, no comptem amb els serveis necessaris per a curar-nos, atés que l’hospital de Sagunt fa anys que no rep la inversió que li pertoca. El mateix passa amb tots els serveis socials a què tenen dret els nostres jóvens, majors i vulnerables. Tot açò acaba beneficiant clíniques i centres privats, que a sovint tenen participació dels mateixos fons d’inversió que controlen el mercat de l’habitatge.
Davant d’aquesta situació desoladora, no obstant, comencen a entreveure’s espurnes d’esperança; sorgides en bona part gràcies a l’acció de la joventut. Des de les acampades per l’habitatge arreu de l’estat espanyol -on estan participant jóvens del Camp de Morvedre-, les lluites estudiantils a Alemanya, Albània i Sèrbia, les vagues obreres a Itàlia i França, passant per la massiva mobilització en solidaritat amb Palestina; arreu d’Europa la nostra generació estem «desaprenent» l’altra cara de la moneda del pacte social esmentat més amunt: l’obediència. Si obeïnt hem comprovat que encara ens xafen més, quina altra opció tenim que la desobediència? Aquesta pregunta pot sonar perillosa per als lectors que han viscut, per exemple, la derrota en la lluita contra el tancament dels Alts Forns; i que, des de llavors, abaixen el cap cada volta que s’imposa una decisió nefasta des de dalt. Però és justament aquesta històrica i heroica lluita la que ens ensenya que només resistint contra l’engranatge del capital ens fem valdre. Els obrers i el veïnat que tan valentment van bregar pel seu pa i els seus drets no tremolaren pensant en què hi tenien a perdre, sinó que passaren a l’acció pensant en què hi tenien a guanyar. Perquè s’atreviren a véncer. Aquest és l’esperit amb què hem d’abordar la vaga general del proper dimecres 11 de novembre.
Una vaga general que, és cert, s’ha convocat per uns sindicats que portaven 14 anys sense convocar-ne cap -quan de motius no anaven mancats-; i que, sí, està pensada pels polítics per a atendre interessos electoralistes. Però aquests oportunistes no han parat esment en què, en posar en marxa la vaga, han posat a disposició de la classe treballadora una ferramenta poderosa per a servir els nostres propis fins. Una ferramenta que ajudarà a fer realitat, en primer lloc, les reivindicacions expressades pel Sindicat de Llogateres, com la baixada dels lloguers, la prohibició dels desnonaments, l’expropiació als fons voltor, la pujada dels sous, la inversió en serveis públics, entre d’altres. No és prompte, però, per a aventurar-se a mirar més enllà de l’11N. Aquesta data no ha de ser un punt d’arribada, sinó un punt d’inici de tot el cicle de lluites que vindrà, guanye qui guanye en les pròximes eleccions parlamentàries. És evident que s’acosten anys difícils, entre l’ascens de polítiques d’extrema dreta, l’empobriment de les classes populars, crisis econòmiques cada volta més profundes, guerres i intervencions militars que esgarren països sencers, etc. Davant d’aquesta realitat, les estructures que ara s’estan engegant de cara a la vaga general, com ara els Comitès de Vaga al Camp de Morvedre, s’han d’aprofitar com a germen del què més avant seran les eines de defensa contra tot el que vindrà i lluita per tot el que tenim a guanyar.
Per a fer realitat açò, per a començar a pensar en un futur millor, passar a l’acció i atrevir-nos a véncer, és necessari unir-nos. Aquesta vaga no la podem abordar només els llogaters, els obrers, els jóvens, els majors. L’hem de fer tots junts, organitzats i amb la mirada posada en la superació d’un sistema econòmic que ens condemna a l’explotació, la misèria, la violència i la guerra. Cridem a totes i a tots a què vos apunteu al Comitè de Vaga, a què vos organitzeu als vostres llocs de treball, a què vingueu a la manifestació del dia 11 a les 12h al Port de Sagunt, i a què seguiu organitzats deprés de l’11N. Si no ho feu per vosaltres, feu-ho pels vostres fills, pares, amics, veïns, companys de treball. Ens hi va la vida. No perdem l’oportunitat!