Añadir El Periodico de Aquí como fuente preferida de Google de forma gratuita.
Parlar de salut mental s’ha convertit, afortunadament, en una qüestió cada vegada més present en la nostra societat. Parlem de benestar emocional, de prevenció, d’acompanyament, d’inclusió i de la importància de demanar ajuda. Però, mentre el discurs avança, la realitat de molts dels recursos que treballen cada dia amb les persones sembla caminar en una altra direcció.
En els últims anys estem assistint a un augment dels recursos i serveis privats relacionats amb la salut mental. L’existència d’aquests recursos no és, en si mateixa, negativa. El problema apareix quan l’accés a una atenció adequada depén cada vegada més de la capacitat econòmica de cada persona i, al mateix temps, es debiliten els recursos públics i comunitaris.
Les entitats socials portem dècades acompanyant persones amb problemes de salut mental i les seues famílies. Som part de la xarxa d’atenció: coneixem el territori, acompanyem processos llargs, treballem l’autonomia, les relacions familiars, la inclusió social i la participació comunitària. I moltes d’aquestes entitats, a més, som organitzacions sense ànim de lucre i d’utilitat pública.
Per això resulta difícil entendre que, mentre es posa l’accent en la importància de la salut mental, es reduïsca de manera tan significativa el finançament destinat als programes que permeten mantindre aquest acompanyament. En el nostre cas, enguany hem vist reduït en un 70 % el pressupost destinat a l’àrea de programes.
Darrere d’un percentatge hi ha persones. Hi ha famílies que necessiten orientació, persones que necessiten suport per mantindre la seua autonomia, activitats que prevenen l’aïllament i professionals que sostenen processos que no poden mesurar-se únicament en termes econòmics.
La salut mental no hauria de ser un privilegi a l’abast de qui pot pagar-la. Tampoc hauria de dependre que les entitats socials aconseguim, any rere any, sobreviure amb una finançament insuficient.
Invertir en salut mental no és una despesa: és invertir en persones, en drets i en comunitat. I potser ha arribat el moment de preguntar-nos no quant costa cuidar la salut mental, sinó quant ens costa no fer-ho.