Estem vivint estos dies de maig un fet singular en la Comunitat Valenciana, com és la Vaga Indefinida en la educació, situació que no es produïa des de l’any 1988. I en esta vaga, deixant a banda les proclames polítiques, s’han unit tots els sindicats de forma unànime, així com les veus de desenes de milers de docents, entre les quals m’incloc, que clamen per una sèrie de millores i per una bona educació pública, digna, de qualitat i en valencià, en la que no sols es pretén una revalorització del jornal (ja que els docents de la Comunitat Valenciana son dels pitjors pagats d’Espanya), sinó la disminució de les ràtios, millorar les condicions en les aules, moltes de les quals son congeladors en hivern i forns en estiu i no disposen dels recursos necessaris per a impartir classe de forma òptima; l’eliminació de molta burocràcia inútil, la inclusió real i en garanties de l’alumnat amb necessitats especials, la no supressió de cursos i cicles en molts instituts, així com dotar als docents d’una major autoritat... entre altres pretensions.
Esta situació m’ha fet pensar, ja que des de xiquet la meua família s’ha preocupat perquè tinguera una bona formació (pública), ja que com em deia el meua iaio Vicente: - la major riquesa és una bona educació!!! i sovint em repetia: -Estudia, que “pa” tu treballes!!! – A més a més, abans hi havia una cultura de l’esforç; de que qui algo vol, algo li costa... i de que al final el treball té la seua recompensa. Ara bé... en els últims anys, que açò no ve d’ara, el sistema educatiu públic falla i cada vegada es degrada més. S’ha baixat el nivell, la llei no deixa repetir més de dos cursos, no es potència la cultura del treball ni de l’esforç, es demonitza la memorització i, a més a més, el nostre treball com a docents en multitud d’ocasions es qüestionat per les famílies, que ens indiquen com treballar. Un fet curiós, ja que a altres professionals com podrien ser els mecànics, farmacèutics, metges, economistes o advocats ningú els qüestiona el seu treball, ja que ells son “experts” en la seua professió.
Però a més a més, ara que s’està fent esta vaga indefinida (que podia haver-se fet abans, és cert, però que s’ha fet ara i és el que hi ha), és quan poden obtenir-se millores, perquè sols sent indefinida és com els docents podem pressionar. I a banda de per 2n de batxillerat, on molts han centrat l’atenció, també hi ha altres cursos en l’aire que deurien de ser motiu de preocupació, com per exemple 4t d’ESO. Ara be, un fet que em sorprèn és que algunes famílies, a l’igual que també alguns docents, en compte de recolzar la vaga perquè l’ensenyament realment millore i es subsanen deficiències i certa mala gestió estructural, es mantenen al marge i tan sols es queixen perquè els xiquets no tenen classe... sense pensar que si milloren els recursos i les condicions dels docents tot millorarà. I jo em pregunte: sabem quina educació volem per als nostres fills? Volem que estiguen ben formats i preparats, explotant les seues capacitats, o sols volem un lloc on “aparcar-los” durant unes hores per a que no ens “compliquen” la vida? És una qüestió preocupant al voltant de la que tots i totes deuríem reflexionar... ja que si no cuidem l’educació, a l’igual que passa amb la sanitat i la justícia, no podem pretendre prosperar i avançar cap al futur. Pense realment que un sacrifici col·lectiu present pot representar un important benefici futur, i això ens afecta a tots; en definitiva, la major riquesa d’un país, és la seua educació... i cal actuar en conseqüència!!!