L’accés a l’habitatge s’ha convertit en un drama en els últims temps. Joves i noves famílies han de destinar la major part de la seua nòmina a pagar la casa en què viuen i eixe esforç els empobreix. En part, la raó és perquè competeixen per una oferta insuficient de vivenda amb el capital internacional especulatiu atret per l’alta rendibilitat.
Durant anys s’ha repetit un relat molt simple: si es construeix més, els preus baixaran automàticament. Però resulta evident que el mercat, per si sol, no està garantint el dret a l’habitatge. L’augment de la construcció no implica necessàriament habitatge assequible. De fet, en moltes ocasions hem vist créixer l’oferta mentre els preus continuaven disparats.
Tampoc és cert que el mercat del lloguer estiga bàsicament format per xicotets propietaris. Les dades mostren una concentració progressiva de vivendes en cada vegada menys mans i un augment de la multipropietat, i les operacions especulatives componen una gran part de la demanda. Alhora, alguns continuen alimentant el fantasma de l’ocupació per generar por i desviar el debat del problema real: la dificultat creixent d’accedir a una vivenda.
Per això les administracions públiques no poden limitar-se a observar. Necessitem un paper actiu dels ajuntaments, de la Generalitat i de l’Estat en la creació de parc públic i de lloguer assequible. I eixe paper no consisteix només a facilitar la construcció; preparar sòl, ordenar urbanísticament, coordinar administracions i posar patrimoni públic al servei d’una necessitat social.
Les administracions, especialment l’autonòmica i l’Estat que en tenen les competències, han de construir i s’han de convertir en facilitadors d’oferta, introduint una competència a preus raonables en el mercat. No n’hi ha moltes més alternatives i està demostrat: són els països amb una oferta pública suficient, habitualment de lloguer, els qui ofereixen a les famílies un accés a la vivenda a preus més assequibles
L’habitatge no és només una qüestió econòmica. És una qüestió de cohesió social, de futur i de dignitat. I les administracions públiques hem d’estar a l’altura d’eixe repte.