Añadir El Periodico de Aquí como fuente preferida de Google de forma gratuita.
A Aldaia ens han volgut vendre una taxa del fem com una imposició inevitable de Brussel·les. És fals. La Unió Europea fixa principis ambientals i «qui contamina paga», però l’obligació d’establir una taxa específica ve de la Llei estatal 7/2022. I eixa llei la va aprovar el PSOE. Que no ens prenguen per ignorants.
Però el PSPV d’Aldaia tampoc pot amagar-se darrere de Madrid ni d’Europa. Una cosa és que existisca una obligació legal i una altra molt distinta és com es calcula, a qui castiga, quines bonificacions incorpora i com s’explica. La quota, els trams vinculats al consum d’aigua, la insuficient protecció social i el despropòsit comunicatiu porten segell municipal. No els ha dictat Brussel·les.
La carta certificada és el millor retrat d’aquesta manera de governar. L’alta en el padró havia de notificar-se, sí. Però convertir eixa obligació en un enviament massiu sense explicar-ne el cost, el contracte, la planificació ni les alternatives és una altra cosa. Notificar és obligatori; malbaratar recursos públics, no. És greu usar la carta per repetir un relat incomplet, com si Europa haguera decidit la tarifa que paga cada casa d’Aldaia.
La dreta tampoc té lliçó per donar. PP i Vox protesten contra la taxa, prometent eliminar allò que saben que no es pot suprimir per decret municipal mentre continue vigent la llei estatal. És la seua especialitat: indignació ràpida, titular fàcil i cap alternativa viable. No expliquen d’on eixirien els diners, com es cobriria el servei ni com complirien la norma.
El PSOE crea el marc estatal, el PSPV l’aplica malament i després es presenta com a víctima. La dreta aprofita l’enfadament legítim dels veïns, però ven fum perquè no vol explicar la veritat. Uns imposen sense prou justícia; els altres protesten sense cap solució.
La discussió seriosa no és eliminar màgicament la taxa ni resignar-se a pagar-la tal com està. És fer-la justa: menys despesa inútil, més transparència, més aportació de grans generadors i productors, bonificacions reals per a qui ho necessita i un sistema que premie qui redueix i separa residus. Això és gestionar. La resta és teatre.