Añadir El Periodico de Aquí como fuente preferida de Google de forma gratuita.
El Mediterrani ha tornat a parlar en estos primers dies d’octubre, i ho ha fet amb una violència que ja no es pot tractar com un capritx aïllat de la tardor. A Madrigueras, divendres 2, van caure entre 140 i 150 litres per metre quadrat en unes dos hores: la major riuada que recorda el poble des dels anys cinquanta, amb l’aigua per damunt de la marca de l’església, fins a dos metres en algunes cases, vora noranta rescats i una dona de 102 anys ofegada mentre dormia. A la Comunitat Valenciana, entre dijous i dissabte, Emergències va gestionar 266 incidents abans de desactivar la situació d’emergència; a la Murta d’Alzira es van acumular 186 litres. I a Catalunya, entre dissabte i diumenge, un temporal que el mateix president Salvador Illa va descriure de «característiques tropicals», sense cap antecedent igual a la costa per intensitat, duració i extensió sobre un territori tan poblat, va dar dos morts —a Tordera i a Montornès del Vallès, este últim després de baixar al garatge—, un desaparegut a la riera de Pineda de Mar i registres històrics: 213 litres al centre de Barcelona, el dia més plujós des que hi ha dades, el 1883; 288 a Vilassar de Mar i 68 litres en mitja hora a Granollers. El Besòs va arribar a baixar per Santa Coloma amb més de 900 metres cúbics per segon.
No cal convertir cada aiguat en una prova jmdel canvi climàtic per a reconéixer el que la física ja explica. Un Mediterrani més càlid evapora més. Una atmosfera més calenta reté més vapor d’aigua: de l’ordre d’un 7 % més per cada grau d’escalfament. Quan eixa humitat troba aire fred en altura, una dana o un sistema convectiu organitzat sobre la mar, no plou «un poc més»: plou a ratxes capaces d’inundar un poble en segons. La gota freda de sempre continua existint. El que està canviant és el combustible. Per això els extrems es tornen més torrencials, més sobtats i més difícils d’encaixar en pobles i ciutats pensats per a un altre clima. Madrigueras és plana i, tot i això, l’aigua va arribar del camp com un riu. Barcelona té xarxa de drenatge i, tot i això, el carrer baixava a les cinc de la matinada com un llit.
Eixa mateixa rapidesa és la que converteix l’avís en l’única defensa real que tenim abans que arribe l’aigua. Protecció Civil va activar l’ES-Alert al litoral català, el pla Inuncat va passar a emergència i es va demanar restringir la mobilitat. A l’arc mediterrani, l’Aemet i Emergències havien advertit dies abans de ruixats molt forts, crescudes repentines i perill als barrancs. La meteorologia no és una ciència exacta: a voltes l’avís arriba i la tempesta es desvia, descarrega mar endins o perd intensitat, i aleshores pareix que «no ha passat res». Eixa fortuna no invalida l’avís. Ho fa qui l’interpreta com una molèstia. Baixar al garatge a per el cotxe, creuar un gual negat o acostar-se a mirar el riu són decisions que, en estos episodis, es cobren vides.
Més val previndre no és un eslògan. És l’única resposta sensata mentre el Mediterrani continue carregant tempestes amb més aigua de la que els nostres carrers, barrancs i soterranis poden engolir. Seguir l’avís, encara que alguna volta sobre, és la diferència entre un espant i un enterrament. I mentrestant, a Aldaia seguim a l’expectativa de l’inici de les obres generals de canalització subterrània de la Saleta i de totes les obres pendents al Poyo i aigües amunt per a minimitzar els danys de les pluges torrencials.