Les reivindicacions educatives són notícia. La situació afecta els nostres pobles. Una bona manera d’entendre-les, i alhora de valorar l’educació, passa per tindre present la vinculació que tenen amb la cultura i el patrimoni. Tots dos són grans llegats que una societat transmet de generació en generació. Però, el realment destacat és que ambdós, patrimoni i cultura, tenen difícil sobreviure si no hi ha una educació que augmente la seua estima. El fet d’educar, doncs, significa la possibilitat de descobrir-nos com a éssers humans que pensem i sentim per damunt de les necessitats físiques.
Així que, els governs han de protegir l’educació universal, eixa que no coneix fronteres econòmiques ni socials. Els dirigents no han d’apartar la vista de les aules i dels docents. Quan ho fan, acaben sorgint moviments reivindicatius. És el moment en el qual no es pot més i es creu que encara es pot tot. Eixa és l’actual realitat. No naix per oportunisme ni exclusivament per una motivació política. És el resultat de problemes acumulats, de la falta de respecte i sensibilitat del conseller anterior i també de les errades dels governs del Botànic.
Els centres educatius del Camp de Morvedre, des de la reivindicació pacífica, han dit també prou. No suposa sols una vaga, sinó una mobilització col·lectiva. S’han concentrat i han explicat en les aules quina és la situació. Han acampat i s’han deixat part de les nòmines del mes. Hem de pensar que tots eixos sacrificis no poden ser estèrils. L’administració no pot simplement limitar-se a anunciar la major inversió educativa dels últims anys si la comunitat educativa no la percep com a realista ni com a suficient. Ha de pensar que, tal vegada, el problema no és només la inversió anunciada, sinó la manera d’executar-la.
L’educació pública i de qualitat en valencià és una garantia de llibertat educativa. Des de la comarca, els docents ho reivindiquen. Ajudem-los a trobar solucions i consens. Defendre’ls és apostar pel patrimoni, per la cultura i pel futur de la nostra societat.