Des de la Unió de Periodistes Valenciansportem anys repetint allò de “sense periodismeno hi ha democràcia” i “sense periodistesno hi ha periodisme”. La irrupció d’unnou mitjà ajuda sense dubte a complir ambla primera tesi, a més que ens fa tenir esperançaque l’eixida a la crisi particular del periodismecomence a palpar-se. En aquestsdarrers anys, hem viscut l’aparició de nousmitjans i capçaleres, alguns projectes modestosperò que miren de fer periodismeamb totes les lletres.
Ara bé, en eixe trajecte cap a l’eixida deltúnel, encara queda molt per a veure lallum. Rebre un nou mitjà -en aquest cas, laconsolidació i expansió d’El Periódico deAquí- és un bon moment per a reflexionarsobre la manera en què estem donant persuperada la crisi. La pregunta pertinent nosembla que siga ja tant si hem eixit o no dela crisi, sinó de quina forma ho estem fent.Quants periodistes poden hui afirmar queviuen d’un treball que poden exercir lliurement?La precarietat s’ha instal·lat a les redaccionsdels mitjans de comunicació -de tottipus de mitjans- i poc o res fa pensar quecanviarà a curt o mitjan termini. I ja vorema llarg termini.
Després dels acomiadamentsmassius de periodistes en una gran quantitatde mitjans, van arribar les retallades salarialsi, molt pitjor encara, les contractacions(si és que n’hi ha) el nivell de precarietat deles quals impedeix defensar sense enrojolar-seun periodisme digne (amb la societati amb els periodistes).Els sous mileuristes són hui una utopiaper a joves -i no tan joves- en una professióon els horaris s’estiren fins l’infinit ambl’única contrapartida de la vocació. La desprotecciódels professionals arriba a tal nivellque ja hem vist sentències on el dret ala informació es supedita a l’existència d’uncontracte laboral. Quin contracte?, es preguntarantots els col·laboradors, autònomsi freelances el treball dels quals cobreix elbuit en nombroses redaccions.Benvingut, El Periódico de Aquí. Cal continuarfent camí.