Xelo Angulo: “Nosaltres aprovem les coses per unanimitat, independentment del color polític; Som una illa, un oasi enmig de la batalla política”

En un moment marcat per la polarització i les desigualtats, Xelo Angulo, presidenta del Fons Valencià per la Solidaritat, reivindica el valor de la cooperació, el municipalisme i el consens. En esta entrevista repassa els projectes de l’entitat, la resposta davant les emergències, el paper de la joventut i la importància de generar oportunitats tant ací com als territoris on treballen.

—Què és exactament el Fons Valencià per la Solidaritat?

—El Fons és l’entitat que aglutina 160 ajuntaments i 8 mancomunitats de tot el territori valencià. Hi ha ajuntaments grans i xicotets, d’un color polític i d’un altre, que van decidir que, a banda de fer polítiques per ajudar la gent dels nostres pobles, també podíem contribuir sumant els nostres esforços per ajudar altres països, altres ajuntaments i altres territoris en vies de desenvolupament.

Al final, demostrem que som éssers humans i que hem d’ajudar allà on es puga, i no només en el nostre territori més pròxim.

—Com va nàixer esta iniciativa?

—El Fons va nàixer l’any 1992. Uns quants alcaldes, d’uns 11 municipis, van decidir crear esta associació. Inicialment, no hi havia professionals treballant des de l’oficina del Fons, sinó que era tot voluntariat.

Des del principi ha sigut una senya d’identitat que hi participaren polítics de tots els colors. En estos quasi 35 anys, ens hem sumat junts, treballem junts i decidim junts i per unanimitat quines coses podem fer.

—Quina és la principal diferència respecte d’altres organitzacions de cooperació?

—Nosaltres som especialistes en gestió municipal. Un alcalde o un regidor sap que passa fora de l’ajuntament perquè està en el dia a dia i en contacte amb els pobles.

Hi ha organitzacions molt sectoritzades que treballen en sanitat o educació. El que no existia era esta manera d’enfortir un ajuntament perquè poguera decidir quines són les polítiques públiques importants.

Amb les entitats locals del sud no anem i transferim diners perquè després ho facen ells. Els acompanyem des que detecten una necessitat fins que el projecte s’acaba. La necessitat la detecten ells, no nosaltres.

—En quins territoris esteu més presents?

—Treballem especialment a Centreamèrica i Llatinoamèrica. Sobretot a l’Equador i Bolívia i a El Salvador.

El Salvador és un cas molt especial. Hem estat deu anys fent un acompanyament molt important que va contribuir al fet que es posara en marxa una llei de la carrera administrativa per enfortir els municipis.

En aquell moment acabaven d’eixir de la guerra civil i tenien una democràcia molt jove. Vam aconseguir asseure en la mateixa taula a representants de diferents forces polítiques i que aprovaren esta llei. Uns anys després també van aprovar la llei de consells plurals, que dona un paper de fiscalització i control a l’oposició.

—Per tant, també exporteu experiència democràtica.

 —Sí. Compartim la nostra experiència democràtica. En alguns països hem aconseguit que govern i oposició siguen capaços d’asseure’s a la mateixa taula i decidir què volen per als seus municipis.

Això és important perquè l’oposició i el govern poden arribar a consensos i tirar endavant projectes bons per als seus veïns i veïnes.

—També treballeu en l’empoderament de les dones?

—Sí. És una de les polítiques transversals que treballem. Si a nosaltres ens costa arribar a determinats espais de decisió, imagineu-vos en democràcies més incipients.

Hem tingut encontres a l’Equador amb dones electes que estan amenaçades de mort només per anar en una llista electoral i per ser dones. Estes coses les hem d’ajudar a corregir encara hui.

—La cooperació és només una qüestió de desenvolupament o també actueu davant emergències?

—Tenim tres línies de treball. Una són els projectes de cooperació internacional; una altra és l’acció humanitària i d’emergències, i la tercera és l’educació per al desenvolupament i la ciutadania global, on s’emmarca la sensibilització a la Comunitat Valenciana.

En les emergències, el Fons forma part del Comité Permanent d’Acció Humanitària i d’Emergències de la Comunitat Valenciana (CAHE). Quan es produïx una catàstrofe, ens coordinem amb la Generalitat i amb les organitzacions que estan sobre el territori per conéixer quines són les necessitats.

Després ens comuniquem amb els nostres ajuntaments i demanem aportacions extraordinàries. Aprovem els projectes i transferim els diners basant-nos en les necessitats.

Davant una crisi humanitària, el Fons activa un protocol intern d’emergència per a donar una resposta municipalista ràpida i realista i que estiga coordinada i done resposta a les necessitats reals de cada moment.

—També heu intervingut en emergències relacionades amb conflictes i desplaçaments?

—Sí. Estem connectats amb organitzacions i amb les agències de l’ONU, com ara amb ACNUR, UNICEF o UNRWA. En territoris en conflicte armat, com Palestina, no pot entrar qualsevol ONG. Calen organitzacions amb l’acreditació necessària.

La part humanitària ens permet estar presents quan hi ha un terratrémol, una guerra o una fugida d’emergència molt important d’un país a un altre.

—I què va passar amb Ucraïna?

—El Fons està centrat en la cooperació internacional, però els nostres ajuntaments també tenen competències en serveis socials i han pogut atendre persones afectades per la guerra d’Ucraïna, coordinant-se amb la Generalitat o amb altres espais de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional al Desenvolupament (AECID).

Quan hi ha una emergència, m’és igual si qui ajuda és el Govern d’Espanya, la Generalitat o el nostre ajuntament. El que hem de fer és coordinar-nos bé.

—Has parlat d’una resposta ràpida davant les emergències. Quin exemple posaries?

—En una de les emergències recents, entre que es va produir, es va activar el Comité Permanent d’Acció Humanitària i d’Emergències de la Comunitat Valenciana (CAHE) i el Fons va tramitar els convenis amb les dos entitats amb què vam treballar, van passar deu dies.

En deu dies encara estan movent els bombers i els equips d’emergència les pedres, i nosaltres ja havíem transferit diners a través d’UNICEF i ACNUR.

És una resposta rapidíssima.

—Una de les qüestions que més costa explicar és per què un ajuntament ha de destinar diners a cooperació mentre també té necessitats pròpies.
 

Hem de generar oportunitats per a tots. Un pressupost és finit i s’ha de dissenyar per poder tindre per ací i per allà.

—Per això és tan important el retorn que fa el Fons als ajuntaments. Fem campanyes de sensibilització i portem persones a les quals hem ajudat perquè expliquen què ha significat esta cooperació.

No és el mateix que jo, com a presidenta del Fons, et diga una cosa que vinga la persona a la qual has ajudat i t’explique que, gràcies a les aportacions del teu ajuntament, li ha pogut canviar la vida.

—Per tant, cooperació i solidaritat també tenen un retorn als municipis valencians?

—Sí. Intentem sensibilitzar la gent que, per ajudar uns, no hem de deixar d’ajudar uns altres.

Veiem una polarització en què moltes vegades es contraposa l’ajuda als de fora amb l’ajuda als de casa. Però hem de generar oportunitats per a tots. Si no, estem fent que es pegue l’últim contra el penúltim.

—Has viscut esta qüestió també en la política municipal de Xàtiva.

—Sí. En el meu ajuntament es va presentar una proposta sobre Ceuta amb un sentit que no compartíem. Jo vaig presentar una alternativa centrada en les persones i en els drets de tots.

Esperava que passara el que passa moltes vegades: que uns votaren una cosa i els altres una altra. Però la proposta va eixir per unanimitat, des de Vox fins a l’extrema esquerra.

Em vaig quedar molt sorpresa. Però això genera esperança perquè estem parlant de persones. Hem de deixar fora altres qüestions i buscar espais de consens.

—I esta necessitat de consens és també una de les senyes d’identitat del Fons?

—Sí. En el Fons parlem de temes delicats que en els mitjans de comunicació apareixen moltes vegades enmig de grans batalles polítiques, però nosaltres aprovem les coses per unanimitat.

Som una illa, un oasi enmig de la batalla política. I crec que és important que es conega que hi ha altres formes de fer política: parlar, buscar consensos i trobar coses que puguem compartir.

—La immigració és un dels grans debats actuals. Quin paper pot jugar la cooperació internacional?

—La cooperació va al lloc d’origen del problema. És l’única política que va allí a intentar evitar que les persones no tinguen oportunitats.

Qui se’n vol anar de casa? Te’n vas perquè no tens oportunitats. Si tu i els teus fills no tindreu un futur, intentes portar-los a un lloc que tinga un futur.

Això és el que està fent la cooperació internacional: anar al lloc i intentar ajudar perquè tinguen oportunitats.

—També has parlat públicament de la necessitat de separar immigració i delinqüència.

—Sí. No és veritat que la immigració siga sinònim de delinqüència. Hi ha gent de fora que necessita ajudes socials, igual que hi ha gent d’ací que les necessita.

I també hi ha molta gent que ve, treballa i cotitza. Hi ha treballs que molta gent del lloc on van no vol fer i que són necessaris.

La gent no sap què significa emigrar fins que li passa. Jo vull que em respecten si me’n vaig fora a treballar.

Nosaltres hem sigut emigrants durant l’època de la dictadura i la postdictadura. Coneixem gent que va anar a Suïssa, França o a altres llocs.

I dins d’Espanya també. La meua filla ara mateix treballa de mestra a Catalunya.

Per això crec que hem de recordar que darrere d’una persona que és diferent de nosaltres hi ha una vida com la nostra.

—Parlem de la tercera pota del Fons: la sensibilització. Quin exemple recordes especialment?

—Un dels exemples és, a través d’un projecte d’educació per al desenvolupament del Fons, en concret “Ser dona al sud”, van vindre a la Comunitat Valenciana dones de l’Equador que treballaven la “paja taquilla” a cotar-nos la seua realitat i com havien canviat les seues vides amb l’ajuda el Fons.

Teixien barrets i els donaven a un intermediari, que els pagava tres dòlars per una feina de dos setmanes. Després aquell barret es venia per cent dòlars.

Amb el suport del Fons van crear una cooperativa i van comprar màquines per poder fer elles mateixes l’acabat. Ara són elles les que cobren un preu just.

Això els ha permés generar ingressos, empoderar-se i tirar endavant els seus fills i filles.

Una d’elles ens va explicar que no sabia llegir ni escriure, però que gràcies a esta ajuda la seua filla havia pogut anar a la universitat i ser infermera.

Clar. Quan t’ho explica algú, entens que darrere d’una persona que és diferent de tu hi ha una vida com la teua.

Per això crec que és tan important que la gent valenciana sàpia que té esta ferramenta a través dels seus ajuntaments.

—I els joves? Quin paper tenen en la cooperació?

—A mi em dona molta esperança veure com hi ha molta gent jove que vol ajudar.

Hem iniciat un projecte en centres educatius amb formació professional de la Comunitat Valenciana perquè puguen fer pràctiques formatives en projectes del Fons a l’Equador o Bolívia. Vam començar en un el CIPFP La Costera de Xàtiva i després es va replicar en l’IES Josep Segrelles d’Albaida. Per a la nova edició del projecte tenim previst incrementar el nombre de centres participants.

Hi ha molta gent jove amb ganes d’anar-hi. I, a més, això també demostra que a través de la cooperació i la solidaritat hi ha moltes oportunitats laborals.

—Has parlat d’esperança en un món molt polaritzat. No eres pessimista?

—Hi ha molta gent a qui li va bé l'embolic, però hi ha molta més gent que és gent de pau, de tots els partits, que intenta buscar la part positiva de les coses.

Tot està molt sacsejat, molt polaritzat i molt crispat, però no tot el que passa és el que veiem als mitjans de comunicació.

Hem de pensar que els drets mai estan consolidats per sempre. Els hem de defensar sempre.

—Què li diries a un ajuntament que encara no forma part del Fons?

—Que s’anime. Cada vegada s’estan sumant més ajuntaments de tots els colors polítics i de tota la Comunitat Valenciana.

Per formar part del Fons cal, entre altres, un acord plenari i dedicar una aportació econòmica per a fer possible els projectes de l’entitat.

A partir d’ací, tots els projectes són de i per als ajuntaments membres. Un arquitecte municipal pot anar a ajudar en urbanisme en un projecte, els alumnes d’FP poden fer pràctiques formatives i els veïns i veïnes poden participar en les campanyes de sensibilització.
 

Tot són avantatges i, en este món, tots volem ajudar. Cal posar als ajuntaments al mapa de la cooperació internacional.

 

—El Fons està present en tot el territori valencià?

—Sí. Hi ha municipis socis com ara Castelló de la Plana, Xàtiva, Pedreguer o Sempere. Hi ha municipis grans i xicotets.

Els habitants d’un municipi menut tenen el mateix dret a contribuir amb els seus impostos a projectes d’este tipus que els habitants d’una gran ciutat.

Això també és igualtat. I, a més, en una assemblea tenen el mateix dret a vot.

—La transparència és una qüestió fonamental en la cooperació. Com la garantiu?

—El Fons fa un procés de fiscalització econòmica i cada any passa una auditoria externa. A més, donem comptes als ajuntaments.

No fem com una entitat que transferix els diners i ja està. Els tècnics del Fons van als territoris on s’executen els projectes i fan seguiment en terreny, i després fem que les persones que han participat expliquen què s’ha fet.

Això és una garantia de transparència i professionalitat.

—I acabem amb una qüestió més personal. Què significa per a tu ser presidenta del Fons Valencià per la Solidaritat?

—Soc una privilegiada. No sé si he fet prou per a meréixer-ho, però crec que m’ha fet ser una millor persona.

Jo no he estat des de sempre en política. Vaig entrar quan ja tenia fills perquè volia canviar el color polític del meu poble i pensava que, amb un altre tipus de polítiques, els meus fills creixerien millor i hi hauria més oportunitats.

Abans havia treballat en una multinacional com Ford d’Espanya i, quan vaig tindre fills, vaig decidir canviar de feina i vaig començar a treballar en cooperació internacional.

L’oportunitat d’entrar a l’Ajuntament, conéixer els serveis socials i la vida de moltes persones em va fer relativitzar el que et passa a tu i preguntar-te què pots fer per ajudar.

—I què t’ha aportat este recorregut?

—Obrir la ment, veure altres realitats i intentar esforçar-te per ajudar en tots els aspectes. També ha sigut un exemple per als meus fills.

Una dona de Xàtiva, sense passat polític ni padrins, que acaba sent tinenta d’alcalde de Xàtiva, diputada autonòmica a les Corts, directora general de Cooperació Internacional de la Generalitat i presidenta del Fons, i que ha pogut contribuir a millorar un poquet els espais per on ha passat, és molt emocionant.

La política ben feta i ben mirada és la ferramenta més important que tenim per poder canviar les coses, perquè estàs en els llocs on s’ha de decidir.

I això és molt d’agrair a les persones que han anat confiant en mi al llarg d’este trajecte.