En les últimes setmanes estem assistint a nombroses reivindicacions de professionals de l’educació, famílies i alumnat. Totes elles són legítimes i necessàries. Tanmateix, n’hi ha una especialment dolorosa: la que reclama una vertadera inclusió educativa. Perquè garantir els drets de l’alumnat amb discapacitat o necessitats educatives especials no hauria de dependre de manifestacions, vagues ni de la pressió constant de les famílies.
Fa anys que el terme “inclusió educativa” forma part del discurs institucional, però la realitat demostra que encara no ha impregnat el sistema educatiu en la seua totalitat. Són els i les docents qui, amb un enorme esforç, empatia i creativitat, intenten atendre aquest alumnat amb recursos clarament insuficients. I encara que la seua implicació és admirable, la inclusió no pot sostenir-se únicament sobre la bona voluntat del personal docent i no docent.
Darrere de cada alumne o alumna amb necessitats educatives especials hi ha famílies que viuen processos complexos, emocionalment i econòmicament esgotadors. Famílies que conviuen amb la incertesa, amb la por al futur i, moltes vegades, amb la sensació d’haver de justificar constantment els drets dels seus fills i filles. Perquè acceptar que el desenvolupament d’un xiquet o xiqueta no avança com esperaves ja suposa una càrrega emocional immensa; haver, a més, de lluitar cada dia per aconseguir suports educatius, sanitaris o socials adequats resulta profundament injust.
La inclusió no pot ser un privilegi ni una promesa buida. Ha de ser una garantia real, recolzada per recursos, personal especialitzat i polítiques públiques compromeses. Cap família hauria de veure’s obligada a eixir al carrer per reclamar una cosa tan bàsica com una educació digna i adaptada per als seus fills i filles.
La qualitat d’un sistema educatiu no es mesura pels seus discursos, sinó per com cuida i acompanya aquelles persones que més suport necessiten. I una societat que deixa soles aquestes famílies està fallant en allò més essencial: la seua humanitat. Perquè educar també és mirar, comprendre i sostindre. I mentre hi haja xiquets i xiquetes obligats a adaptar-se a un sistema que no pensa en ells, la inclusió continuarà sent una assignatura pendent que ens interpel·la a totes i tots.