Añadir El Periodico de Aquí como fuente preferida de Google de forma gratuita.
El règim franquista depura més de la meitat dels 542 treballadors de la Diputació de València que tenen expedient a l’Arxiu provincial i que estan en actiu abans o durant la Guerra Civil. En concret, 191 empleats són destituïts per qüestions ideològiques i 87 són admesos amb sanció, a què se sumen un cessament sense sanció i 32 sobreseïmentsassociats a jubilacions o defuncions durant el procés d’investigació.
Són les principals dades de l’estudi ‘La depuració franquista dels funcionaris de la Diputació’, elaborat per la historiadora xilena, Mirla Narváez, i promogut per la delegació de Memòria Democràtica que coordina la vicepresidenta, Natàlia Enguix.
Narváez realitza actualment el doctorat en Història Contemporània a la Universitat de València, amb una investigació sobre els treballadors depurats al manicomi de Jesús, l’antic psiquiàtric Pare Jofré. Este és el germen d’un treball molt més ampli, que analitza 664 expedients de funcionaris de la Diputació entre 1939 i 1960.
“El treball de Mirla és un pas més en les polítiques de veritat, justícia i reparació”, assenyala Enguix, que considera el projecte “un reconeixement als empleats públics que van haver d’afrontar el procés de depuració del règim franquista”.
Els càstigs: de la suspensió al trasllat forçós
La plantilla durant la guerra compta amb 527 homes i només 15 dones. De tots ells, 224 treballadors abandonen el seu lloc per cessament o per sobreseïment. Dels 318 admesos, 87 ingressen amb un càstig associat, que pot ser una suspensió temporal, trasllats forçosos, la inhabilitació per a ocupar determinats càrrecs o la impossibilitat de pujar en l’escalafó laboral.
La investigadora assenyala que la depuració “no es produïx en un moment específic” i que el caràcter repressiu “és una constant durant la consolidació de l’administració franquista, un mecanisme habitual per a assegurar la uniformitat política i ideològica”.
“Indubtable afecció” a les noves autoritats
L’estudi inclou també l’anàlisi de 122 expedients de personal de nou ingrés després de la guerra. D’ells, 112 acrediten una “indubtable afecció a les noves autoritats”. Dels altres deu, quatre són expulsats per no acreditar eixa afecció, de quatre més no consta el veredicte, un renuncia al lloc i un altre expedient és sobresegut.
“L’estudi és un reflex fidel d’un període històric que continua atraient l’interés dels investigadors, i forma part ja de l’important centre de documentació de Memòria Democràtica que estem impulsant en la Diputació”, explica Enguix, que destaca igualment la perspectiva de gènere de l’anàlisi.
Els homes, per política; les dones, per moral
La perspectiva de gènere és una de les principals conclusions de Narváez. “Fins a 1929, les dones que treballaven en la Diputació eren fonamentalment monges que formaven part de les institucions de beneficència i no apareixien en les plantilles formals de la institució. A partir d’eixe moment podem trobar dones en plantilla, però molt poques en comparació amb els homes”, explica.
En els expedients femenins “s’aprecia com elles eren investigades per aspectes de caràcter social i moral com estar casades per l’església, ser dones de casa o el tipus de relació amb els companys, mentre que d’ells interessava la conducta política i el caràcter ideològic”.
Segons la historiadora, el procés de depuració en l’Administració local “era un camí fet des de l’inici de la guerra, amb un entramat jurídic elaborat expressament per a donar-li un caràcter legal al control del funcionariat, amb l’objectiu que fora favorable al règim”.