Añadir El Periodico de Aquí como fuente preferida de Google de forma gratuita.
Filla de Vicent Domingo “el Sardinero” i de Mª Pepa “la Cairera”, Aurelia Bartual Ferrando va nàixer l’11 de novembre de 1926 en el carrer Sant Cristòfol de Llombai (actual carrer cronista José Forés), i era la quarta filla del matrimoni, per darrere de Pepica, Teresa i Paco. Posteriorment naixeria el seu germà xicotet, Vicente. I pel que son les coses, popularment ella en el poble seria coneguda com Aurelia “la Sardinera”.
Des de ben xicoteta, Aurelia va començar a anar a l’escola de “cagons”, que en aquell temps portava donya Concha (situada dalt del que és la “Barraca”, en la plaça Major), passant posteriorment el càrrec a donya Felisa i, ja després, a donya Amparo Gimeno, qui seria la seua mestra durant més anys (eixa escola estava en el pati de l’església, en l’edifici que tancava la mateixa plaça, on hui està la font). A banda, per la influència d’un tio frare del seu iaio patern (antic frare dominic exclaustrat), i per la seua família, també rebria una forta educació religiosa.
De bon caràcter i molt sociable, prompte va fer una colla d’amigues, en les que sempre va mantindré la complicitat i germanor, les quals eren:
-
Lola “la Calva” - Melín “la del teléfono” – Teresa “la de Puig”
-
Carmen “la de Tavio” - Mercedes “la Porrona” - Trini “la Regina”
-
Sunción “la de la Fàbrica” - Lola San Ramón - Visantica “la Filleta”
Les amigues van rebre les “quatre regles” en l’escola, anaven a costura de vesprà i, a més a més, en aquell temps la mestra també les feia resar el rosari. A banda, aprengueren les tables de multiplicar. Cal comentar que Aurelia ben prompte va saber llegir i escriure, sent un dels plaers que ha mantingut al llarg de la seua vida. I també jugaven en la replaceta de Nelo i en la plaça Major, i quan s’ajuntaven en els xicons solien jugar a “marro” i a “pedretes en lo sí”.

Quan Aurelia encara no tenia cinc anys, els temps canviaren i es va proclamar la II República Espanyola. En eixe temps, sa tia donya Pepita Bartual Ferrer, qui era mestra en el poble d’Estubeny, va ser nomenada alcaldessa de dit poble, per evitar les divisions i enfrontaments que es podien donar entre els diferents grups polítics, i com ella era l’única mestra va ser elegida pels veïns. Junt a ella viuria una xica que ella va acollir com a “filla”, el seu nebot Jose Maria Ortiz “el Faico”, i també, en ocasions, la seua Aurelia, qui rebia les lliçons de sa tia quan estava en ella.
La família vivia junt als seus iaios materns, Quico “el Sardinero” i Pepa. En març de 1934 va morir Quico i, com en aquells temps els dols eren llargs i rigorosos, quan a ella li tocava prendre la comunió sa mare no volia fer res, mes son pare volia fer festa. Com Aurelia era menuda de tamany, sa tia Pepita va comentar que podien esperar un any i aixina podria prendre la comunió com tocava, pel que acceptaren fer-ho així. Ara bé, en maig de 1936 va morir la seua iaia i en el mes de juliol esclatà la Guerra Civil, després del fracàs del colp d’estat per part dels militars, pel que Aurelia no va poder prendre la comunió.
Ella va viure els primers dies convulsos de la guerra, en el que es va descontrolar tot; va viure la creació de la Col·lectivitat de la CNT, a la qual la seua família no va voler entrar, puix encara que eren d’esquerres no eren anarquistes, sinó de la UGT; va veure com li requisaren a son pare 400 arroves de cebes que tenia en “la Casa Gran”, en el Raval, per al “Control”, i va conèixer el racionament que es feia en la plaça, en el que hui és la farmàcia; l’arribada dels guardes d’Etapa (una espècie de Guardia Civil de la República), així com la vinguda de les brigades internacionals, compostes principalment per txecos, i que durant uns mesos van viure en el Marquesat repartits en diferents cases i edificis. I ella i altres veïns, quan sentien que venia “la Pava” per a bombardejar Carlet, fugien cap a la zona del Molinet de Cabanyes i s’amagaven pels marges. Ah, i anecdòticament, encara que era una xiqueta i part del contingut no el comprenia, durant els anys de guerra, com sabia escriure, era l’encarregada d’escriure i contestar les cartes entre els fills i filles de la tia “Isidora” i els seus respectius novios.
Aurelia també seria testimoni del dia en que acabà la guerra, l’1 d’abril de 1939, ja que estaven en sa casa fent la porquejà (junt a “Bellea” i la dona), i van anar corrent avisant-los que estaven tocant en la plaça Major perquè la guerra havia acabat. Quan s’assomaren van observar a part dels músics de la banda tocant, els quals començaren a fer passacalle per tot el poble, mentre algunes joves treien la bandera nacional.
Acabada la guerra s’iniciava una dura Postguerra, en la que Aurelia entraria a formar part de “la Falange” (a pesar de ser de família d’esquerres, a l’igual que van haver de fer molts altres), i en eixe traje va prendre per fí la comunió, com altres xiquets. El dia 18 de juliol de 1939, que eixe primer any va ser molt celebrat pel nou règim, van organitzar un desfile des de Llombai en el que anaren en música i formació pels tres pobles, arreplegant a tots els de falange així com a destacats seguidors del règim, i eixe dia Aurelia va ser l’encarregada d’anar davant de tots i al mig, portant la bandera nacional, acompanyada per Mercedes “la Porrona” a un costat, que portava la bandera blanca dels requetès (“la carlista”), i per Librada a l’altre costat, en la bandera negra de Falange.

I com sempre li ha agradat recitar i ha tingut una memòria privilegiada, quan van tornar a ficar el quadre del Cor de Jesús en l’Ajuntament, Aurelia va ser l’elegida per la mestra perquè recitara un vers, que encara hui recorda.
Durant eixos primers anys, on també es va instaurar un racionament, primer en “Sant Joan” i després en el “Patronato”, Aurelia continuaria anant a l’escola en donya Amparo Gimeno fins 1940-41; també anava a llavar al llavador del Roll, al costat del “Mataor”; i va continuar eixint en el teatre, en el qual començà a eixir quan tenia 4 anyets en companyia del tio Antonio Sanchis (iaio de la seua amiga Melín). En principi feien el teatre al costat dels claustres, darrere de les escoles, però posteriorment ja feien les representacions dels sainets en el “Patronato” i en el “Cine”. I encara que va fer moltes funcions al llarg d’eixos anys, algun dels sainets que recorda en carinyo son, per exemple, la del “Boticari de Vila-Real”, “Colombaire de profit” o “Deixa’m la dona Pepet”.
Eixiria en companyia del tio Batiste “el de l’Almassera”; Rosita “la Carassa”, Lluis “el Mariner”, el tio Osca, Vicent “el Colaor”, el tio Amador Matamales, Aida, Pepe “el Barber”, etc.

A banda, també va anar a ensenyar-se a brodar en màquina, com altres joves del poble, a casa de Rosa “la Sevillana”; A més a més, cosia, feia punt-de-gantxo, i sabia fer malla; Per Pasqua anava en les amigues a la carretera i a la caseta de Carmen “la de Tavio”, on estava l’Era, la qual era de taulell i allí era on tiraven els coets bufats. I quan eren les festes i feien bous de vesprà i ball de nit, elles solien anar a tot, encara que moltes vesprades anaven a casa de Lola “la Calva” a ballar. A més a més, també eren molt d’anar a Sant Antoni i a la novena, i ahi solia anar molt en la seua amiga Carmen “la de Tavio”. I quan tenia 20 anys, Aurelia va fer la festa de la Puríssima, com hi havia costum en eixe temps.
Eixe mateix any de 1946, en el ball en un magatzem a l’entrar de Catadau, vora el llavador, va conèixer a l’alfarbí Leopoldo Tomàs Roig, més conegut com “Poldo”. I allí ballant, i posteriorment en algunes cases on també feien ball en un acordeó, aixina com en el passeig dels novios (que en eixe temps era pel carrer Major, des del cantó de la plaça Major fins la plaça de la Creu), la parella va anar formalitzant-se, arribant a festejar 7 anys.

Com la seua germana Pepica anava a guisar i fer bodes, Aurelia també anava a ajudar-la, i inclús en la boda de Miquel el “d’Isidora”, ella es va atrevir a fer-la soles en l’ajuda de la seua germana Teresa. I també ajudava a sa tia Pepita “la Mestra”, qui tenia una botigueta on venia sabates, colònies i materials de papereria en el carrer del Forn del Mig, i he de dir que totes les nits anava a dormir en companyia de sa tia, mentre era fadrina, perquè sa tia no estiguera soles de nit.
L’any 1953 Aurelia i Poldo es casaren en la Santa Creu de Llombai, i en un primer moment es ficaren a viure en Llombai en la segon casa a ma dreta del carrer de l’Almàssera, on en 1954 vindria al món la seua primera filla, a la que anomenaren Aurelia.
Eixe mateix any també seria testimoni de com a l’obrir el pati de l’església per a fer l’avinguda i traslladar les escoles on hui estan, a migdia, de repent i en peça, es van enderrocar part del claustres, fet que causà gran commoció, encara que afortunadament no van haver morts ni ferits.
En un primer moment, la família vivia perquè Poldo tenia vaques i anava a jornal; ara bé, com els anys cinquanta també eren anys durs, prompte acceptaren la faena de casers i es traslladaren a la “Casa Bosch”, entre Catadau i Carlet, on van estar un temps, abans d’anar-se’n a una granja en Picassent, on també estigueren de casers. Posteriorment Poldo se’n va anar a França i, al cap d’un temps, en ell es van reunir Aurelia i la seua filla en Mont-de-Marsan. Eixa decisió es degué a que Poldo havia entrat a treballar en la companyia “L'Eau et Assainissement”, una companyia de gas encarregada de portar-lo per mig de tuberies i conductes; i per eixe motiu, i encara que viviren majoritàriament en França, també estigueren en Holanda, Suïssa, Bèlgica i Alemanya. I seria en França, en 1961, quan va nàixer la seua segon filla, a la que anomenaren Lola.
Mentre estaven allí, al poc de parir a la segona filla, el seu home i la seua filla major anaren a un míting que feren en la plaça de bous on van estar La Pasionaria i Santiago Carrillo, junt a la banda de l’Ampastre.
Després de 8 anys, la família decidiria tornar al Marquesat, encara que Poldo continuaria treballant per a la companyia i passant temporades fora. Ara bé, en esta ocasió van decidir instal·lar-se en el poble d’ell, Alfarb, en el carrer València número 3. Durant eixos anys, Aurelia arribaria a anar a treballar el raïm per als “Barrera” i, posteriorment, quan van obrir la Serreria també treballaria allí. A més a més, en un primer moment, les amigues que va fer a l’arribar al poble serien Concheta “la Roja”, Concheta “l’Amalia”, Marieta “la de Conill”, Consuelo “la Llombaina”, Vicentica “la Granerera” i Pepica “la Malaena”.
Aurelia conta que no es va traure el carnet del cotxe per a que el seu home no conduira, però al remat ell acabà traient-se el carnet igualment. Les seues filles es van ficar a festejar i en el temps es casarien. En 1978 Aurelia i Poldo es quedaren el bar del Casino, i en el mes de febrer va vindre al món el seu primer net, al que anomenaren Hermi. Ara bé, com la vida en ocasions te dona una de cal i altra d’arena, el 15 de juliol d’eixe mateix any va faltar el seu Poldo, deixant-la viuda.
En 1980 Aurelia es deixà el casino i ja es dedicà a ajudar a les seues filles en casa i a atendre també als seus nets: Aure (1982), Dolo (1983) i Lucia (1987).

Aurelia ha sigut una dona a qui li ha agradat molt la música i la cançó, com Concha Piquer, i molt especialment els pasdobles. A banda, també ha disfrutat del teatre, en el que anys després eixira la seua neta Dolo, emulant-la; així como dels concerts, els bous, la lectura i la poesia.
Al llarg de la seua vida Aurelia va viure l’arribada de l’aigua potable, l’asfaltat dels carrers, la construcció de la Font de la Favorita (en Llombai), l’enlluernament públic, l’arribada de la televisió a les cases, l’aparició dels cotxes, els avions, etc. També va ser testimoni de quan ficaren la imatge de Sant Jaume Apostol, de pedra, dalt de la porta de l’església; va fer la festa de la Mare de Déu dels Desemparats per l’any 1965, junt al seu home i sis parelles més: Tino i Maruja; Edmundo i Maria; Victor “Tassa” i Remediets; Peret i Rosita “la de Claudio”; Rosa i Vicentico “el Botiguero” i Pepe “Cabreta” i Filomena “la Manya”.
En l’any 2003 va heretar de la seua cosina Lola “la Sardinera” el títol de Camarera de la Mare de Déu del Rosari, i com a tal ha estat present en els 50 anys de la proclamació com a patrona de la Mare de Déu (2014), així com en 50 aniversari de la seua Coronació (2025). També va viure la proclamació de la Mare de Déu dels Desemparats com a patrona de tots els alfarbins, en 1994, així com la celebració del seu trenta aniversari (2024), on li va recitar davant de tots una bonica poesia. D’igual manera, viuria i superaria la pandèmia de la Covid-19 i ara està vivint l’era digital, tan diferent als anys de la seua joventut.

També va estar en la junta dels jubilats d’Alfarb molts anys, així com en la Coral del Marquesat. En l’actualitat, la tia Aurelia encara va tots els dissabtes a missa, alguns dies a jugar al bingo... i principalment disfruta de la novel·la i de la seua família i amistats. I entre les noves amistat, ja que en el temps les seua amigues van anar desapareixent, podem parlar d’Amparo “la Flara”, Lola “la del Primo”, Eli, i la recentment desapareguda Pepica “la Malaena”. I encara que en els últims mesos ha tingut alguns xicotets percans de salut, i la vista ja no la té com la tenia, encara es manté forta i en caràcter.
A dia de hui, tots els seus nets li han donat besnets, que son també la seua alegria i il·lusió, tenint-ne un total de huit: Estel (2011), Nelo (2012), Pau (2014), Martí (2015), Júlia (2017), Salva (2018), Lucas (2018) i Pablo (2021).
En la vesprà del dia 11 de novembre, dia del seu centenari, organitzaren un berenar en sa casa en la que nombrosos familiars, veïns i amics poguérem anar a felicitar-la i acompanyar-la mentre bufava els 100 anys en la tortà. També l’alcalde d’Alfarb, Vicent Alfonso, li va fer entrega d’una placa que deia així:
“L’Ajuntament d’Alfarb felicita per seu 100 aniversari a la veïna Aurelia Bartual Ferrando. És una satisfacció per al nostre poble compartir una celebració tan significativa. 11 de novembre de 2026”.
El divendres 13, huit de les Camareres de la Mare de Déu del Rosari de Llombai anaren a sa casa per a felicitar-la, dur-li un ram de roses i un reconeixement d’honor. I este diumenge, 15 de novembre, Aurelia va convidar a dinar a les seues filles, els seus nets, nebots, besnets i a la seua cunyà, en una celebració íntima i molt emotiva i especial.
Pel que son les coses, a partir d’este moment Aurelia es converteix en la llombaina més major, amb 100 anys ben portats, més com a alfarbina d’adopció també és la segon dona més major del Marquesat, puix l’alfarbina Maria “la d’Edmundo” està a punt de complir els 101 anys, el proper 17 de novembre. Per dit motiu, esta celebració podem dir que és doblement celebrada, perquè enllaça a dos pobles.
No obstant això, es un goig i una gran mostra d’alegria i de festeig el poder celebrar el centenari de la tia Aurelia, qui ompli ara una nova pàgina de la nostra història, sumant-se a altres poques centenàries que han arribat a esta edat, i a més en bona salut, ment clara, caràcter ferm i bon humor, encara que ella es queixa de les cames.
Moltíssimes felicitats per estos 100 anys!!! Tota l’alegria, salut i felicitat... i a mantindre’s tan templà com fins ara!!!!