Josep Piera compliria 79 anys tal dia com hui, 30 de maig. La notícia de la mort del poeta, el passat 5 d’abril, va sacsejar no només el món literari, sinó la societat valenciana en el seu conjunt. Centenars de persones del món cultural, social i polític li donaren l'últim adéu a l’escriptor i Fill Predilecte de Gandia en un emotiu i multitudinari comiat cívic al Palau Ducal dels Borja.
Nascut a Beniopa l’any 1947, Josep Piera va desenvolupar al llarg de la seua vida una sòlida i reconeguda trajectòria literària que abasta la poesia, la narrativa i l’assaig. La seua obra, marcada per una profunda sensibilitat, pel ferm compromís amb la llengua i la identitat valenciana, així com per la seua estreta vinculació amb el paisatge mediterrani, l’han convertit en un referent imprescindible de les lletres en valencià.
Molts l’han definit com “el poeta de la terra”. El diputat de Cultura i alcalde de Benimodo, Paco Teruel, present en l’acte d’acomiadament a Piera, parla de la seua obra com “una finestra que ens transporta d’una manera fascinant a un Mediterrani dibuixat i eternitzat”. Teruel va conéixer Piera en una visita que l’escriptor va fer a Benimodo, a la casa de Vicent Andrés Estellés.
Piera era també el poeta de la quotidianitat. “Des de la Drova estant, va perfilar el món clàssic a l'ombra d'un albercoquer, al voltant d'una paella. Josep ens va donar la mar Mediterrània, la quotidianitat d’una criatura que cau i es fa bua, la celebració de la vida que és sempre això: un goig efímer, un dolor llarg, un somni inútil… Res, és a dir, tot”. Són les paraules de la filòloga i acadèmica de l’AVL Immaculada Cerdà, per a qui Piera està indissolublement lligat a Marc Granell i Eduard Verger, a la poesia “feta des del compromís amb la terra”.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua també va estar present al Palau dels Borja, a través de la seua presidenta, Verònica Cantó. També hi va assistir la directora general del Llibre, del Còmic i de la Lectura del Ministeri de Cultura, María José Gálvez, qui va definir Josep Piera com “una figura de la literatura i de la poesia en majúscules” i va assegurar que el poeta “ha dignificat i ha enlluernat la nostra llengua i les nostres lletres”.
Un altra virtut que podria atribuir-se a Piera és la de ser un brillant rapsode. Teresa Gomis, presidenta del Col·legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de la Comunitat Valenciana –i bibliotecària de Guadassuar– conta com es quedava fascinada cada vegada que l’escoltava recitar: “Anava sempre que podia a vore’l, perquè em feia molt de goig com recitava. Amb una solemnitat, amb un respecte al vers també. I creient-se la importància de les idees que estava transmetent i, sobretot, de les sensacions”.
Quan Piera redescobria els poetes andalusís, l’efecte era el mateix. “Jo ja no sabia si ell estava parlant per boca d’Ibn Khafaja o era Ibn Khafaja. L’havia interpretat tant que ja era també un poc la seua poesia”, explica Gomis. En efecte, va ser Piera qui va actualitzar l’obra dels poetes àrabs dels segles X i XI, sobretot d’Ibn Khafaja, nascut a Alzira. La directora del COBDCV destaca el poemari 16 poemes del divan, “que és d'on agafa Carles Dénia les lletres per al seu disc El paradís de les paraules”.
Si quan ens referim a Piera, pensem en una veu essencial de la literatura contemporània en valencià, Gomis va més enllà: “És un escriptor a tindre en compte no sols quan parlem d'autors actuals. El seu lloc està en la nostra història de la literatura, no sols en la contemporània”.
Amb la defunció de Piera, Gandia perd un dels seus grans ambaixadors culturals. L’alcalde, José Manuel Prieto, va assenyalar durant l’acte de comiat que la ciutat “té la fortuna de reconéixer els seus fills il·lustres en vida”, però va remarcar també la importància de retre homenatge a aquelles persones que han contribuït de manera decisiva al desenvolupament cívic i cultural. L’alcalde va destacar igualment la rellevància de la figura de Piera, a qui definix com “un dels referents més importants de les lletres valencianes”.
Com a poeta de la vida, Piera també va parlar de la mort. És el cas del seu “Poema” (El temps trobat, 2013):
La mort? L'abolició del sentir. / Viure, doncs, és sentir-se ser. / El jove viu sentint-se jove. / El vell viu sabent-se vell. / Un, sentint sense saber; / l'altre, sabent-se sense voler. / La mort és com la vida, se sent / passa..., i punt. I punt final.
Servisquen estes línies com a humil homenatge.