El 3 de juliol: la ferida que encara supura

Hi ha dates que passen de puntetes pels llibres de text, com si foren simples anotacions en el marge de la història. I, tanmateix, són dates que expliquen un país, que expliquen una identitat i que expliquen per què som com som. El 3 de juliol de 1707 és una d’eixes. Un dia que, per a València, no va ser només un canvi administratiu, sinó un tall profund en la seua continuïtat institucional, cultural i política. Un dia que va marcar l’inici d’un procés de despossessió que encara hui condiciona el present.

Aquell 3 de juliol, Felip V signava el decret que abolí els Furs del Regne de València. No era un gest improvisat, ni una simple conseqüència de la derrota d’Almansa. Era una operació política calculada, destinada a desarticular l’autogovern valencià i a integrar el territori en un model centralista que negava la pluralitat de la monarquia hispànica. Amb un sol acte jurídic, València perdia les seues institucions, el seu dret propi i la seua capacitat de decidir sobre si mateixa. I, amb això, començava una castellanització forçada que afectaria l’administració, la cultura i la llengua.

La fi d’un sistema propi. Els Furs no eren una curiositat medieval, ni un ornament simbòlic. Eren el marc jurídic que regulava la vida política, econòmica i social del país. Eren la garantia que les decisions es prenien des d’ací, amb criteris adaptats a la realitat valenciana. Eren, en definitiva, la base d’un autogovern que havia funcionat durant segles. La seua abolició no va ser un accident, sinó una estratègia per a uniformitzar el territori i sotmetre’l a un poder central que desconfiava de qualsevol expressió de diversitat.

La substitució del dret valencià pel castellà va ser immediata. Les institucions pròpies foren dissoltes. La llengua del país quedà expulsada de l’àmbit oficial. I, amb això, es va iniciar un procés de desarticulació identitària que no només afectava les estructures polítiques, sinó també la manera de viure, de relacionar-se i de pensar. El 3 de juliol és, per tant, una data que simbolitza la pèrdua d’una sobirania històrica que no s’ha recuperat mai del tot.

Una ferida que travessa els segles. Amb el pas del temps, el 3 de juliol s’ha convertit en un símbol. Per a moltes persones és una data de dol, un record de la pèrdua d’autogovern i de la imposició d’un model que encara hui condiciona la vida política valenciana. Per a altres és un punt de partida per a reflexionar sobre la necessitat de recuperar espais de sobirania, de reforçar la llengua i de reconstruir una consciència col·lectiva que ha estat massa sovint invisibilitzada.

La ferida del 1707 no és només històrica. És una ferida que es manifesta en la dependència financera, en la manca de competències, en la dificultat per a defensar la llengua en l’àmbit institucional, en la poca presència de la història valenciana en el currículum educatiu i en la tendència a considerar la identitat valenciana com un apèndix folklòric i no com una realitat política. El 3 de juliol explica per què el País Valencià ha hagut de lluitar, una vegada i una altra, per a ser reconegut, per a ser escoltat i per a ser respectat.

La memòria com a acte polític. Recordar el 3 de juliol no és un exercici de nostàlgia. És un acte polític. És una manera de reivindicar que la història importa, que les decisions del passat tenen conseqüències i que la pèrdua dels Furs no va ser un fet anecdòtic, sinó un tall profund en la continuïtat institucional del país. És també una manera de reclamar un futur en què el País Valencià puga decidir més sobre si mateix, amb una veu pròpia i amb una identitat respectada.

En els últims anys, diversos col·lectius han reivindicat el 3 de juliol com una jornada de memòria i de afirmació. No es tracta de recrear un passat idealitzat, sinó de entendre que la història és una eina per a construir el futur. Quan un país coneix les seues ferides, pot començar a curar-les. Quan un país reconeix les seues pèrdues, pot començar a recuperar allò que li fou arrabassat.

El silenci institucional. Malgrat la importància de la data, el 3 de juliol continua sent una jornada silenciosa en l’àmbit institucional. No forma part del calendari oficial de commemoracions. No apareix en els discursos polítics. No es reivindica en els espais públics. És un silenci que parla, un silenci que revela fins a quin punt la història valenciana ha estat marginada en la construcció del relat estatal.

Aquest silenci és perillós. Quan un país no coneix la seua història, queda desarmat davant de qualsevol intent de manipulació o de simplificació. Quan un país no reivindica les seues fites, queda condemnat a repetir els mateixos errors. El 3 de juliol hauria de ser una data per a reflexionar sobre el model d’autogovern, sobre la relació amb l’Estat, sobre la necessitat de reforçar la llengua i sobre la importància de construir una consciència col·lectiva que no depenga de mirades externes.

Un futur per a reconstruir. El 3 de juliol no és només una data del passat. És una invitació a pensar el futur. El País Valencià necessita recuperar espais de sobirania, no per a separar-se de ningú, sinó per a poder decidir sobre si mateix. Necessita reforçar la llengua, no com un símbol folklòric, sinó com una eina de cohesió i de dignitat. Necessita reconstruir una consciència col·lectiva que reconega la seua història, que valore les seues institucions i que entenga que la identitat valenciana és una realitat política, cultural i social.

La memòria del 3 de juliol pot ser una palanca per a impulsar aquest futur. Pot ser una manera de recordar que el país ja va tindre institucions pròpies, que ja va tindre capacitat de decisió, que ja va tindre una estructura política adaptada a la seua realitat. I que, per tant, no és cap utopia reclamar més autogovern, més respecte i més reconeixement.

Una data per a fer-nos preguntes. El 3 de juliol ens obliga a fer-nos preguntes incòmodes. Què significa ser valenciana o valencià en un país que va perdre les seues institucions per imposició? Què significa defensar la llengua en un territori on va ser expulsada de l’àmbit oficial? Què significa reclamar autogovern en un context de infrafinançament estructural? Què significa construir una identitat col·lectiva en un país que sovint ha estat invisibilitzat?

Aquestes preguntes no tenen respostes fàcils, però són necessàries. I és precisament per això que el 3 de juliol és una data que cal reivindicar. No per a lamentar-nos, sinó per a entendre d’on venim i cap a on volem anar.

La memòria com a força. El 3 de juliol és una ferida, sí. Però també és una força. És una data que ens recorda que el País Valencià va tindre institucions pròpies, que va tindre sobirania, que va tindre capacitat de decidir. I que, per tant, pot tornar a tindre-la. La memòria no és un obstacle, sinó una eina. I recordar el 3 de juliol és una manera de reivindicar un futur més digne, més just i més valencià.