Añadir El Periódico de Aquí como fuente preferida de Google de forma gratuita.
Anar a la vaga és una de les decisions més contundents que pot prendre qualsevol persona treballadora. No és un gest improvisat ni una manera de fer soroll per fer-lo. És una renúncia temporal al salari, una aposta arriscada que afecta directament la vida quotidiana: la compra, el lloguer, les factures, les criatures. Quan un col·lectiu decideix parar, és perquè la situació ha arribat a un punt on continuar callant seria acceptar una injustícia que ja no es pot normalitzar.
En el cas de la SAG, una empresa pública que hauria de ser exemple de bones pràctiques, la vaga evidencia que alguna cosa no funciona. Les persones treballadores reclamen condicions dignes, estabilitat i respecte, i ho fan en un context especialment dolorós: el conflicte va dirigit contra partits que es presenten com a representants de l’esquerra, com el PSOE i Esquerra Unida, i contra un gerent triat per ells. Se suposa que l’esquerra defensa les persones treballadores, les empreses públiques i els serveis essencials. Se suposa que escolta, que dialoga, que empatitza. Però la realitat, en este cas, contradiu el relat i deixa al descobert una incoherència que fa mal.
La vaga té repercussions directes en el salari, i això no és una abstracció. Cada dia sense cobrar és un colp real en economies que, com tantes, no van sobrades. Per això és tan significatiu que les persones treballadores de la SAG hagen decidit parar: ningú renuncia a un jornal per caprici. Ho fan perquè la precarietat, la falta de coherència i la gestió deficient han superat el límit tolerable. I ho fan sabent que, si no es reivindica ara, el futur serà encara més incert.
Quan un govern d’esquerres falla en la defensa de les persones treballadores, el colp és doble. No és només una mala decisió administrativa: és una fractura moral. És comprovar que els valors proclamats en campanya es dilueixen en els despatxos. És veure com la coherència es queda en un segon pla quan arriba l’hora de gestionar. I això desgasta, desanima i erosiona la confiança en una política que es vol transformadora, però que sovint es perd en la burocràcia i en els equilibris interns.
La figura del gerent imposat, percebut com a aliè als interessos de la plantilla, afegeix tensió. Si qui dirigeix una empresa pública no escolta, no dialoga i no entén la realitat del personal, el conflicte està servit. I si, a més, aquest gerent és avalat per partits que es proclamen progressistes, la sensació de desconnexió entre el discurs i la pràctica es fa insuportable i genera un malestar que no es pot maquillar amb comunicats oficials.
La vaga de la SAG és un recordatori que l’esquerra no està lliure de contradiccions. No n’hi ha prou amb dir que es defensa la classe treballadora; cal demostrar-ho cada dia, en cada contracte, en cada negociació, en cada decisió. Les persones treballadores no són un eslògan, són la base real del servei públic. I quan elles paren, el que estan dient és que el sistema ha fallat i que ja no es pot continuar mirant cap a un altre costat.