Hi ha grups que fan música i hi ha grups que fan país, però també hi ha projectes que fan possible que eixa música i eixe país es troben, es miren i es reconeguen. La Fúmiga és, sens dubte, una de les bandes que millor ha sabut convertir el carrer en cultura i la cultura en comunitat. Però perquè això passe cal una estructura, una mirada i una voluntat col·lectiva que ho sostinga. Ací és on el treball d’Escola Valenciana i la creació del FesCamp esdevenen imprescindibles: perquè han obert finestres, han posat altaveus i han generat espais on la música en valencià no sols sona, sinó que arrela, creix i es multiplica.
La Fúmiga ha sabut escoltar el batec d’un país que necessitava una banda sonora pròpia, alegre, crítica i tendra alhora. No han buscat ser portaveus de res, però han acabat sent la veu d’un nosaltres que feia temps que volia existir sense demanar permís. Les seues cançons són un lloc segur on la gent entra sense complexos, on la festa és inclusiva i on la llengua flueix amb naturalitat, sense justificacions ni solemnitat. Però perquè aquesta música arribe a tanta gent, perquè es convertisca en un fenomen social i no sols musical, cal una xarxa que la cuide. I això és exactament el que ha fet Escola Valenciana amb el FesCamp: crear un espai on la cultura popular i la música actual dialoguen, es reforcen i es projecten cap al futur.
Quan La Fúmiga puja a l’escenari, el públic deixa de ser públic i es transforma en comunitat. Quan el FesCamp obri les portes, passa exactament el mateix: milers de persones que potser no es coneixen entre elles comparteixen un mateix espai emocional, un mateix orgull i una mateixa manera d’entendre la cultura. És ací on la música i el territori es retroben. És ací on la festa es converteix en un acte polític en el sentit més humà: un espai de cures, de reconeixement i de celebració de la diversitat.
La Fúmiga parla d’autoestima, de feminisme, de vulnerabilitat, de resistència quotidiana. Escola Valenciana parla de llengua, d’educació, de cohesió social. El FesCamp és el punt on totes aquestes idees es donen la mà i es fan realitat. Sense aquesta estructura, moltes bandes no tindrien l’altaveu que mereixen; sense aquestes bandes, molts joves no tindrien referents propers amb qui créixer. És un cercle virtuós que explica per què, quan sona La Fúmiga, el país vibra.
En un moment en què la cultura sovint es veu amenaçada per la precarietat i la uniformització, projectes com el FesCamp recorden que la cultura popular pot ser contemporània, que la música festiva pot ser profunda i que la llengua pot ser un pont que uneix generacions. La Fúmiga ho demostra cada vegada que fa ballar milers de persones; Escola Valenciana ho demostra cada vegada que crea espais perquè això siga possible.
Per això, quan el país canta, quan el país balla, quan el país es reconeix en els metalls i en l’alegria compartida, no és només gràcies a un grup. És gràcies a tota una comunitat que ho fa possible.
Gràcies per tant.