Añadir El Periódico de Aquí como fuente preferida de Google de forma gratuita.
Parlar de neurodivergència en clau municipalista és parlar de com els nostres pobles i ciutats poden convertir-se en espais més habitables per a totes les persones. No és només una qüestió de serveis socials, sinó una manera d'entendre la vida col·lectiva, la participació i la convivència quotidiana. Quan un municipi incorpora la mirada de les persones neurodivergents, està fent un pas cap a un model més humà, més sensible i més democràtic, un model que reconeix que la diversitat cognitiva forma part de la realitat i que no pot continuar sent ignorada.
La neurodivergència continua envoltada de molts mites i desconeixements. Açò fa que, sovint, les necessitats reals de les persones neurodivergents i de les seues famílies queden invisibilitzades. Encara hi ha qui pensa que la diferència neurològica és un problema individual, quan en realitat és l'entorn el que ha de revisar-se per a no excloure. Però un municipi que escolta, que observa i que planifica amb perspectiva inclusiva pot transformar aquesta realitat. No es tracta de crear espais segregats, sinó de garantir que totes les persones puguen moure's, participar i viure amb autonomia i dignitat, sense haver de justificar constantment la seua manera de ser.
El municipalisme té una força que altres escales de govern no tenen: la proximitat. És en el barri, en l'escola, en el parc o en el centre cultural on es construeixen les relacions que donen forma al dia a dia. És allí on es nota si un espai és amable o hostil, si una activitat és accessible o excloent, si una ciutat abraça la diversitat o la rebutja. Per això, incorporar la mirada de la neurodivergència en les polítiques locals significa revisar com dissenyem els espais públics, com comuniquem la informació, com organitzem els actes i com formem el personal municipal. Un simple cartell més clar, un espai tranquil en una festa o una finestreta d'atenció adaptada poden marcar una diferència enorme en la vida de moltes persones.
També cal entendre que les persones neurodivergents no formen un col·lectiu homogeni. Cada persona té les seues pròpies necessitats, ritmes i maneres de relacionar-se amb el món. Algunes necessiten espais més tranquils, altres requereixen estructures més previsibles, altres funcionen millor amb suport comunicatiu, altres necessiten temps per a processar la informació. Per això, el municipalisme inclusiu ha de fugir de solucions rígides i apostar per la flexibilitat, l'escolta activa i la participació directa. Quan un ajuntament convida les persones neurodivergents i les seues famílies a formar part de les decisions, està reconeixent-les com a agents polítics i no com a simples receptores de serveis.
A més, un municipi que aposta per la inclusió no sols beneficia les persones neurodivergents. Un espai més tranquil, més accessible i més clar és millor per a tota la ciutadania. La inclusió no és un favor ni una concessió: és una millora col·lectiva. És una manera de dir que totes les persones compten i que totes tenen dret a formar part de la vida pública. Quan un municipi adapta els seus espais i serveis, no està fent una política sectorial, està fent una política de convivència. I això es nota en la qualitat de vida de tota la població.
També és important recordar que la neurodivergència no és una qüestió marginal. Les persones neurodivergents formen part del teixit social, treballen, estudien, participen, estimen, creen i aporten. Quan un municipi no és inclusiu, no només exclou persones, sinó que perd talent, creativitat i perspectives valuoses. La diversitat cognitiva és una riquesa que pot millorar la manera com pensem, com innovem i com convivim. Un municipi que no la té en compte està renunciant a una part essencial del seu propi potencial.
Per això, parlar de neurodivergència en clau municipalista és parlar de futur. És imaginar pobles i ciutats on totes les persones tinguen espai per a ser com són, sense haver de demanar permís ni disculpes. És imaginar una plaça on el soroll no siga un mur, una escola on la diferència no siga un problema, una administració que no faça por, una festa que no excloga, una ciutat que no obligue a encaixar en un únic model de normalitat. És imaginar un municipi que no només tolera la diversitat, sinó que la celebra.
Quan els ajuntaments assumeixen la responsabilitat de construir pobles i ciutats més accessibles, estan fent política de la bona: aquella que transforma la vida quotidiana i que posa les persones al centre. No es tracta de complir l'expedient ni de fer un gest simbòlic, sinó de comprometre's amb una manera diferent d'entendre la vida col·lectiva. Una manera que reconeix que totes les persones tenen dret a participar, a ser escoltades i a viure amb dignitat.
La pregunta que ens queda és com volem avançar. Preferim un municipi que només complisca la normativa mínima o un que aposte per una inclusió real i valenta. Preferim una ciutat que es limite a gestionar o una que s'atrevisca a transformar. Si volem pobles més justos, cal començar per escoltar i reconéixer totes les veus, també les que tradicionalment han estat silenciades. I entre aquestes veus hi ha les de les persones neurodivergents, que durant massa temps han hagut d'adaptar-se a un món que no estava pensat per a elles.
La inclusió municipal no és una utopia, és una decisió. Una decisió que es pren en cada pressupost, en cada reglament, en cada festa, en cada aula, en cada oficina d'atenció. Una decisió que diu molt de qui som com a col·lectiu. I potser ha arribat el moment de fer un pas endavant i construir municipis que no només siguen habitables, sinó també habitats per totes les persones, sense excepció.