Añadir El Periódico de Aquí como fuente preferida de Google de forma gratuita.
Als jardins Blasco Ibáñez de Canet, un espai que sempre ha sabut acollir la cultura amb una serenitat que no necessita ornaments, Eva Gómez va oferir un concert que va superar la categoria de presentació discogràfica. 'Ací estic. Jo soc aquella' és un projecte que ja naix amb vocació de permanència, però en directe es converteix en una peça viva, respirada, que dialoga amb el públic i amb la memòria literària del país.
La presència de Laura Miñarro va ser decisiva per a construir aquest univers sonor. Miñarro, amb una sensibilitat instrumental que fuig de l’excés i busca sempre el matís, va aportar una profunditat que complementa i amplifica la veu de Gómez. Entre les dues, es va crear una arquitectura musical que sosté els versos de Beneyto amb una delicadesa que no renuncia a la força.
Gómez, fidel al seu estil de corda polsada i a una manera de fer que aposta per la veritat abans que per l’efecte, va demostrar una lectura poètica excepcional. No es limita a musicar; interpreta, respira, escolta. Cada poema de Beneyto es convertia en una peça nova, amb una llum pròpia, com si la poesia haguera estat escrita pensant en aquest moment concret, en aquest escenari, en aquesta complicada i preciosa relació entre música i paraula.
Les peces procedents de Ratlles en l’aire o Vidre ferit de sang van sonar amb una intensitat que va sorprendre fins i tot a qui ja coneixia el disc. Miñarro hi aportava capes subtils, textures que feien créixer la tensió emocional o la calma segons ho demanava el poema. El resultat era una mena de diàleg a tres bandes: Beneyto, Gómez i Miñarro, cadascuna amb la seua veu, cadascuna amb la seua manera d’habitar el silenci.
El concert va incloure moments de reflexió sobre la invisibilització de les autores valencianes, una reivindicació que Gómez articula sense grandiloqüències però amb una honestedat que travessa. Musicar Beneyto és, per a ella, una forma de restitució. I Miñarro, amb la seua presència escènica discreta però potent, reforça aquesta idea: la cultura és un acte de resistència, i la música pot ser una manera de tornar a posar les veus silenciades al centre.
La posada en escena, austera i precisa, va permetre que la poesia parlara sense obstacles. El públic, atent i emocionat, va respondre amb una calidesa que confirmava que aquest projecte no és només un homenatge, sinó una invitació a rellegir la tradició literària valenciana amb una mirada contemporània i compromesa.
Eva Gómez i Laura Miñarro van demostrar que la música d’autor valenciana continua viva, inquieta i capaç de reinventar-se. I que, quan dues artistes s’alineen amb la poesia, el resultat pot ser tan senzill com extraordinari.